Educació emocional i família. El viatge comença a casa.

Alabart Saludes, M.,; Martínez Pardo, E. (2017). Educació emocional i família. El viatge comença a casa (3a ed.). Barcelona: Graó.

"Aquest llibre ofereix reflexions i propostes per conèixer millor les dinàmiques emocionals en el sistema familiar i actuar de manera respectuosa i assertiva per tal d'enfortir la vida emocional dels nostres fills i filles i també la nostra. En definitiva, en aquest llibre hi trobareu una bona col·lecció de perles per educar."

El llibre consta de tres capítols i l'epíleg, a través dels quals els autors toquen temes concrets relacionats amb la criança i l'educació dels fills i filles des de la vessant emocional. Els títols de cadascun dels capítols segueixen el fil de la metàfora de la ma/paternitat com un viatge que els pares i mares comencen amb el naixement d'una criatura.

Malgrat la meva postura escèptica vers la Pedagogia Sistèmica (com explicaré en properes entrades), en aquest cas, penso que l'enfocament dels diferents temes i situacions, en general, és encertat. 

Fent un repàs més acurat dels fragments que m'he marcat en els diferents punts de l'índex, destacaria:

El mapa
Què necessita? I jo, què necessito? 
Reconèixer i acceptar les necessitats dels infants, alhora que som conscients i busquem l'equilibri amb les pròpies. La piràmide de les necessitats de Maslow. El vincle (Bowlby) i l'amor incondicional. Mirar l'infant més enllà de la conducta (què hi ha darrera?). La frustració: acompanyar-los en l'aprenentatge de la seva gestió sense evitar-la ni tampoc provocar-la expressament.

Abans de res, som cos
El respecte pel propi cos i pel dels altres. Els petons i abraçades han de ser accions voluntàries, sense xantatges ni suborns. El descobriment dels propis genitals i el desenvolupament afectiu i sexual. 
Alimentació: respecte per la sensació de gana i els gustos (i això  no vol dir convertir la casa en un restaurant a la carta). 
Esfínters: l'assoliment del seu control des del respecte, amb naturalitat i sense pressió. 
El moviment com a necessitat bàsica de l'infant.

Pas a pas
Desenvolupament de l'infant: primer any (0-3 mesos, 3-6 mesos, 7-9 mesos, 10-12 mesos); 1 any, 2-3 anys, 4-7 anys. Tolerància a la frustració. Fabulacions i "mentides". Confiança, presència tranquil·la i atenta, acompanyar.

La família és un ésser viu
Marcat enfocament sistèmic. Destaca el concepte de la família com un sistema viu i la importància de no carregar la motxilla dels infants amb assumptes que corresponen als adults.

Una comunicació que enforteixi
La importància de la comunicació sana, no violenta i, amb ella, l'escolta, en el desenvolupament emocional dels infants.

Fer-se càrrec d'un mateix
L'autoestima no es guanya, s'ha de mantenir. Acceptació més que tenir un bon concepte d'un mateix. El paper de l'amor incondicional dels pares i el paper de les valoracions externes. Autonomia: més que facilitar-la, no entorpir-la. És una conquesta. L'ajuda: no anticipar-la abans que ens la demanin. Responsabilitats: confiança i paciència en la seva capacitat per respondre, posant en pràctica "observació a distància" i "intervenció en cas d'emergència".

On acabo jo i comença l'altre
Límits (!!) naturals i la consciència de la llibertat. 
Conflictes: oportunitats per aprendre. Rebequeries: què hi ha darrera; de la rebequeria espontània al seu ús per obtenir una resposta de l'adult; acompanyament.

Fer de cada dia un bocí del viatge
Una vida equilibrada
Espai, temps, compartir estones. Normes i autoritat. Veu i vot, quan i com. L'autoritat es guanya.

Un joc
Activitat imprescindible: les emocions infantils es canalitzen a través del joc lliure. "Fantasmes" inconscientes d'Aucoutourier. Joc agressiu i joguines.

M'expliques un conte?
Els contes i el desenvolupament emocional. Els clàssics: cal matar el llop?
Aquest punt en concret em crea un debat intern. Tinc pendent llegir Sota la pell del llop, de la mateixa Eva Martínez Pardo, per aclarir-me (o no) una mica més.

L'art és emoció
Infants creadors d'art, molt en la línia del que vam sentir a la jornada de Rosa Sensat Art,Creativitat i Conflicte. Camins per Educar. Infants espectadors: contemplar, experimentar, escoltar... evitant el "didactisme". Qualitat i diversitat però no en gran quantitat (evitar la saturació).

Meditació per viure en present
Aquest punt no ha estat dels que més m'ha aportat. Pot ser perquè, personalment, no sóc gaire aficionada a la meditació. Si bé es pot considerar que abans d'adormir-me faig quelcom semblant a la meditació i la visualització, la meva tècnica no és gens purista. 

No sempre és fàcil
Per què jo? I, ella, què? (gelosia entre germans)
Destaquen la naturalitat de la gelosia entre germans i la seva gestió des de la vessant sistèmica. És interessant el plantejament que fan d'igualtat i justícia: no consisteix en rebre-ho tot igual, sinó d'una forma adequada per a cadascú.

Quan algú se'n va.
La mort i el dol, la necessitat d'acompanyar-los i parlar-ne. Evitar el tema no fa que desaparegui el dol i no ajuda a avançar-hi.

Començar de nou
La separació dels pares: no confondre els interessos propis amb els dels infants; consens; el dol i l'adaptació a la nova situació; la família reconstituïda.


Per acabar, penso que és un llibre força recomanable tan per trobar respostes com per reafirmar maneres de fer parentals. 

Repte de l'estiu concentrat

Ostres, quin desastre!! Des del mes de març que no he publicat res!! 

S'ha de dir que ha estat un tercer trimestre intens en tots els sentits: final de Grau, molta feina, la petita A que em reclama... no he trobat el moment, tot i que hi he pensat sovint. 

Paral·lelament als meus pensaments d'escriure (llàstima que el pensament no pugui transcriure's directament al bloc... de moment), he anat acumulant llibres que vull llegir. Com he fet altres vegades, m'agrada deixar escrit el que m'ha semblat, la referència, alguna dada de l'autor, etc. 

Doncs bé, en un atac d'optimisme desmesurat, m'he plantejat el repte de llegir-me els llibres pendents en les tres setmanes de vacances que tinc (ara ja dues i mitja).  La idea és fer una publicació per a cadascun. Ja us avanço que dubto molt poder publicar al mateix ritme que llegir. En tot cas, intentaré que no s'allargui gaire.

Per altra banda, aquesta és la primera d'un tipus d'entrada que acabo de batejar com Tal-com-raja, que ve a ser un tipus d'entrada força espontània i menys pensada, repensada, reflexionada i meditada que la resta. Sovint li dono tantes voltes a allò que vull publicar que acabo per no fer-ho. El que pretenc amb aquest tipus d'entrades és no deixar en el tinter temes que en un moment determinat em  remouen.

Ara sí, aquí deixo la llista de llibres del meu repte:

1. Alabart Saludes, M., & Martínez Pardo, E. (2017). Educació emocional i família. El viatge comença a casa (3a ed.). Barcelona: Graó.
2. Vasen, J. (2016). Autismos: ¿espectro o diversidad? Familias, maestros y profesionales ante el desafío de repensar etiquetas (1a ed.). Buenos Aires: Noveduc - Graó.
3. Meirieu, P. (2009). Pedagogia: el deure de resistir. (Rosa Sensat, Ed.) (2a ed.). Barcelona.
4. Meirieu, P. (2001). Frankenstein Educador (Primera). Barcelona: Laertes.
5. Meirieu, P. (2001). La opción de educar. ética y Pedagogía (Primera). Barcelona: Octaedro.
6. Franke-Gricksch, M. (2012). Eres uno de nosotros (4a ed.). Buenos Aires: Aluna Lepik Editorial.
7. Cardona, V. (2010). Ensenyar a viure (1a ed.). Barcelona: Edicions 62.
8. Bueno, D. (2018). Neurociència per a educadors (6a ed.). Barcelona: Rosa Sensat.
9. Acaso, M. (2018). Pedagogías Invisibles (1a ed.). Madrid: Catarata.
10. Ritscher, P. (2006). El jardín de los secretos : organizar y vivir los espacios exteriores en las escuelas. Octaedro. 
11. Ritscher, P. (2015). Escola Slow. Pedagogia del quotidià (3a ed.). Barcelona: Associació de Mestres Rosa Sensat.

La profesora de historia (Les héritiers)

Ja ha arribat l'octubre! Aquest any es presenta mogudet i el més possible és que estigui una temporadeta absent. Per acomiadar-me us deixo una pel·lícula que per mi és un bombonet. Pensava que ja n'havia parlat, però sembla ser que no!
La profesora de historia (Les héritiers), és un film francès de 2014, dirigit per Marie-Castille Mention Schaar. Està basada en una història real i ens va ser proposada per a dur a terme una activitat d'avaluació a Filosofia de l'Educació.
Resumint molt l'argument, mostra l'evolució que fa un grup d'alumnes d'un institut francès al llarg del curs, a través del projecte d'història que els proposa la seva professora amb la intenció de motivar-los.
A partir del visionat de la pel·lícula, havíem de fer un estudi de cas invers centrant-nos en alguns conceptes concrets que podíem escollir. En aquest cas, em va semblar interessant centrar-me en la comunicació educativa i la relació educativa, els condicionants i el coneixement tècnic i espontani.
No comparteixo la reflexió que en va sorgir perquè és un spoiler en tota regla.

Un punt fort de la pel·lícula és, sens dubte, la banda sonora, composada per Ludovico Einaudi.
Podeu sentir-la aquí.

Us deixo el tràiler:

Millenium: Educar en la era digital (La2)

Per casualitat em vaig assabentar que ahir a la nit feien el programa Millenium a La2 dedicat a l'educació. L'horari d'emissió és més que tard: la una de la matinada! Sort que la tecnologia ens permet recuperar-ho en horaris més decents.

Els convidats del debat van ser:

• Carmen Pellicer (@carmenpellicer_): Pedagoga. Coautora juntament amb Jose Antonio Marina del llibre La inteligencia que aprende. 

"Según el diccionario, 'didáctica' es el arte de enseñar. Nos parece una definición miope. 'Didáctica' es en realidad el arte de conseguir que alguien aprenda." (fragment del llibre)

• Pepe Menéndez (@PepeMe): director adjunt de Jesuïtes Educació i col·laborador en l'impuls del  projecte Horitzó 2020. No podia faltar la presència d'Horitzó 2020 (recordo aquesta entrada de La Princesa Verde). 

"Yo creo que nuestro cambio, insistimos mucho, es un cambio educativo. No es un cambio solo de metodologías pedagógicas sino que es un cambio que en el fondo exige la mirada de los retos que representa nuestro contexto, que significa algo muy tradicional en la pedagogía de los jesuitas, que es la visión holística del alumno, la formación integral".

• Fernando Alberca (@FernandoAlberca): professor de Secundària i de Magisteri a la Universidad de Córdoba. Autor del llibre Todos los niños pueden ser Einstein, entre altres.

"Yo creo que pasa la educación por verla de forma más completa. Desde el siglo XVII llevamos viendo una parte de la educación muy sesgada y demasiado racional a veces. Lo que hace falta es ese esfuerzo, llenarlo de motivación."

 

• Alberto Royo (@profesoratticus): guitarrista clàssic, Musicòleg i professor d'Institut. Ja vaig parlar d'ell en aquesta entrada. Autor del llibre Contra la nueva educación. Defensa clarament el model transmissor de coneixement. 

"...cada vez se está relegando a un lugar más secundario el conocimiento. Cuando la principal misión, tal y como yo entiendo la escuela pública, de la educación debería ser facilitar, transmitir a los alumnos aquellos conocimientos que fuera no van a encontrar."

El debat és força interessant. Si bé és cert que cadascú aporta el seu punt de vista particular, es veu clara la diferència dels tres primers convidats amb Alberto Royo. Pel seu discurs, sembla que respon al perfil de professor d'institut que ha acabat en una aula de rebot amb una vocació educativa nul·la (de fet ell mateix no es considera educador, sinó membre del "Cuerpo de Profesores de Secundaria"). 

Deixo el vídeo del programa:

  

Educar en la era digital

Guerra a l'escola: antipedagogs vs pedagogs

Fent un cop d'ull a Twitter de bon matí, m'he topat amb el bloc de @juanfratic, concretament la següent entrada: La nueva educación Contra la nueva educación. Malgrat que no he llegit cap dels dos llibres, estic convençuda que la lectura del llibre de César Bona seria més plaent que la lectura d'Alberto Royo que, segurament, em faria encendre en més d'una pàgina.

Foto: El Mundo

A la mateixa entrada, @juanfratic comparteix un article publicat el dia 26 de febrer a El Mundo: Guerra en la escuela: autoridad y conocimientos frente a creatividad y habilidades. I aquí és on se'm posen els pèls de punta. Realment, no diu res que no se sàpiga, que no sentim dir a peu de carrer o en debats televisius estèrils, però això no treu que m'indigni profundament.

L'article planteja l'existència d'una "guerra" entre el col·lectiu anomenat d'antipedagogs i el de pedagogs. Els antipedagogs diuen defensar el rol del mestre com a transmissor de coneixements, l'esforç, el mèrit, l'autoritat, la disciplina, l'exigència, la memòria i l'avaluació. Els pedagogs, en canvi, consideren que la classe magistral ha quedat obsoleta i aposten per la motivació, l'originalitat, la integració, l'empatia. Els primers posen per davant l'ensenyament, mentre que els segons prioritzen l'aprenentatge per part de l'alumnat. 

Els antipedagogs critiquen les metodologies que fugen de la tradicional classe magistral. I aquí em comença a sortir fum dels queixals. De moment, els individus pedagogs i quasi-pedagogs que conec  en cap moment deixem a banda l'esforç, el mèrit, l'exigència o l'avaluació. Posem el cas de l'aprenentatge basat en projectes, per exemple. No requereix esforç la presa de decisions, l'organització del pla de treball, la recerca i anàlisi d'informació o l'extracció de conclusions? Hi ha alguna  exigència més gran que la del propi equip de treball i l'autoexigència? Hi ha avaluació més completa que la coavaluació? Res a envejar a la metodologia passiva i anacrònica, últimament anomenada "educació bulímica", consistent en escoltar, memoritzar i vomitar.

Ai, la memòria! Tema controvertit. Memoritzar o no memoritzar, és aquesta la qüestió? Doncs jo diria que no. Més aviat és què memoritzar, com memoritzar i per a què. L'autoritat: un altre tema estrella. I això ens porta directament a la disciplina. Caldria una entrada per tractar exclusivament cadascun d'aquests temes. En tot cas, la pedagogia no els oblida, malgrat que l'enfocament no sigui el que voldria el col·lectiu d'antipedagogs. Qui són?

A l'article apareixen alguns noms que en formarien part. Hi trobem Arcadi Espada (periodista i un dels promotors de la plataforma Ciutadans per Catalunya que va portar a la fundació del partit polític Ciutadans); Antonio Muñoz Molina (periodista i acadèmic de la Real Academia Española); Alicia Delibes (llicenciada en Ciències Exactes, professora de secundària en diversos països d'Europa, col·laboradora de la COPE i Libertad Digital i viceconsellera d'Educación no universitaria, Juventud i Deporte de la Comunitat de Madrid -PP- de 2007-2015); i Ricardo Moreno Castillo (llicenciat en Matemàtiques i catedràtic d'institut des de 1975, autor de Planfeto antipedagógico). La veritat, no m'estranya pas que siguin antipedagogs. Per la informació que en tenim, cap d'ells és educador de formació, i no sé si de vocació. Casualment, tots ells han estat professors de secundària o a la universitat. Em pregunto (perquè realment ho desconec) si van decidir dedicar-se a l'educació per vocació o perquè va ser el camí suposadament fàcil que van trobar en acabar la carrera. M'agradaria saber si han estat feliços a les aules o si són d'aquells que consideren que la joventut és un fracàs i que es pregunten constantment on anirem a parar. Casualment (o no), tendeixen cap a una mateixa línia ideològica, però no em sorprèn.

Ara bé, tot allò que diuen els antipedagogs em fa pensar en que tot es redueix a la por: por als canvis; a qüestionar-se el seu propi camí i la seva manera de fer; a sortir de la zona de confort; a no ser capaços d'adaptar-se al món canviant en el que vivim; i a perdre el seu estatus, l'autoritat no necessàriament merescuda, que en el seu moment van obtenir simplement per ser dalt de la tarima.

No és cap secret que l'educació és un camp en el que les diferents ideologies hi tenen un paper important. Sense anar més lluny, aquest és el principal escull per aconseguir lleis d'educació fruit del consens. En el mateix article es reconeix la dificultat d'arribar a un punt de trobada entre les dues posicions.

No sé si cal considerar com a "guerra" aquest debat però, en tot cas, tinc claríssim al costat de quin bàndol em trobo.

Mal de escuela (Daniel Pennac)

Ja s'han acabat els exàmens! És moment de reobrir la paradeta i ho faré amb una entrada sobre un llibre: Mal de escuela, de Daniel Pennac. 

A Filosofia de l'Educació ens van proposar, com a treball d'avaluació continua, la redacció d'un assaig filosòfic sobre educació basat en un llibre, a escollir entre quatre. Dels que em van proposar, Mal de escuela és el que més em va cridar l'atenció.

Daniel Pennac analitza en aquest llibre la tasca de l'escola, el rol de mestre i l'educació des dels ulls d'aquell que ha estat considerat un "mal alumne". Potser la millor manera de fer cinc cèntims de l'argument del llibre és recuperar-ne aquest fragment:

-¿Otro libro sobre la escuela, pues? ¿No te parece que ya hay bastantes? 
-¡No sobre la escuela! Todo el mundo se ocupa de la escuela, eterna querella entre antiguos y modernos: sus programas, su papel social, sus fines, la escuela de ayer, la de mañana... No, ¡un libro sobre el zoquete! Sobre el dolor de no comprender y sus daños colaterales.

Dels diferents temes que tracta Pennac, em vaig decantar per la mirada del mestre vers l'alumnat i la influència que aquesta pot tenir en l'èxit escolar. Aquesta és la reflexió que en va sorgir.

Quina importància té la mirada de l'adult sobre l'alumnat? Molta. Pot arribar a ser determinant per a la millora del seu èxit escolar.

L'adult amb el rol de mestre transmet amb la seva actitud i les seves paraules la confiança o desconfiança en les possibilitats de l'estudiant per superar les seves dificultats. Si l'alumn@ capsigrany -com diu Pennac- rep del professorat el missatge de ser una nul·litat escolar i una resposta negativa a cadascun dels seus actes, l'etiqueta de capsigrany es consolida. L'alumn@ va assimilant i acceptant aquesta etiqueta, perdent l'interès per abandonar-la. D'aquesta manera, es crea un cercle viciós, ja que com més assimila l'etiqueta l'escolar, la mirada del docent es torna més negativa, arribant al punt de donar per perduda la criatura i donar-se ella per perduda a sí mateixa. És en aquest punt en el que apareix la frase "mai ho aconseguiré". Aquest ho imprecís però que a la vegada fa referència a tot allò que té relació amb l'escola. La conseqüència final de la mirada negativa del mestre és el bloqueig davant de qualsevol tasca escolar i la "incapacitat de comprendre".

En canvi, quan la mirada de l'adult és positiva, transmet confiança en les possibilitats dels nois i noies  als que ensenya: creu en les habilitats de cadascú potenciant-les a través de les seves paraules i la seva actitud. A la vegada, troba la manera de reduir les seves dificultats, marcant objectius assequibles per a ells i elles que fan créixer la seva autoestima i afavoreixen el seu progrés. Poc a poc, es van desprenent de la seva etiqueta i van recuperant l'autoconfiança per poder assolir les seves metes. El sostre de l'èxit acadèmic és diferent per a cada alumn@ i, per aquesta raó, els objectius i les intervencions deuen ser adequades a cadascú.

Una mostra de tot plegat la trobem a Mal de escuela, quan el seu autor ens parla del professor de francès a qui considera el "seu primer salvador". En aquest sentit, el professor potencia una qualitat de l'alumne (imaginació, creativitat) i adapta la tasca (redactar) a les seves característiques (escriure una novel·la en comptes de redaccions). Hi afegeix certes condicions (bona ortografia) a l'hora que ofereix recursos (el diccionari). Pennac reconeix que acadèmicament no va millorar substancialment durant aquell curs però afirma haver sentit per primera vegada que existia com a alumne per a algú, que tenia un camí a fer i que el podia recórrer.

Existir escolarment, sentir l'aprovació de l'adult, saber que es poden obtenir bons resultats i, per tant, arribar a ser algú o tenir un futur, ajuda a l'alumn@ a progressar, tranquil·litza la família enfonsada en la por al fracàs del seu fill o filla i comporta la satisfacció del professorat que no vol que ningú quedi enrere.

Sent així, és necessari que els i les mestres, és a dir, els i les professionals de l'educació, tinguin en compte la diversitat en totes les seves formes, que comprenguin les dificultats i acompanyin el seu alumnat en el camí d'aprendre amb una mirada positiva.

És comú escoltar en boca de docents l'expressió "no hem estat formats per a això". Potser sigui convenient revisar-ne la formació per tal que permeti dotar-l@s de la preparació necessària per afrontar la realitat de l'aula, sent necessari que abasti les àrees científica, pedagògica, humanística i moral, tan de manera teòrica com pràctica. Tanmateix, no sempre es tracta d'una qüestió de formació, com demostra l'expressió també comuna en equips docents: "no som aquí [escola] per a això". Per a què, doncs? En aquest cas, potser el que cal revisar és el conjunt de criteris de selecció del professorat. I és que una persona que és mestra no pot esperar trobar una classe d'alumnes iguals, amb els  mateixos interessos i capacitats. Afortunadament, una classe així no existeix.

No és possible entendre l'educació com un procés mecànic destinat a la producció d'objectes, tots ells idèntics, a partir de la matèria prima imperfecta que representa l'educand. Per aquest motiu, cal recordar la distinció que fa la filosofia grega entre poiesis (producció) i praxis (acció). L'avenç de l'alumn@ en el seu aprenentatge sorgeix del seu interior; els estímuls externs, com la intervenció de l'adult educador, només són una ajuda per afavorir el procés. Les diferències que ens fan individus únics comporten que aquests estímuls no puguin ser iguals per a tot l'alumnat. Sent així, educar es converteix en una tasca artesanal, amb una praxis semblant a la creació artística que implica un entramat de qüestions intel·lectuals, morals i normatives que l'allunyen de la poiesis pròpia del treball mecànic.

Enséñame pero bonito

Comparteixo aquest documental que m'ha arribat a través de la Sílvia Blanch (@silblagel), via Twitter (gràcies!!).

Em costa molt escriure sobre aquests temes. Ja em va passar amb La Educación Prohibida. Em provoquen molts dubtes i, alhora,  m'agraden moltes de les coses que defensen, des d'algunes metodologies fins la seva manera d'entendre l'educació. Per altra banda, penso que ho plantegen d'una manera tan ideal, com si no hi hagués dificultats en el dia a dia, que em fan pensar en si són veritablement realistes quan ho expliquen.
Penso en els nens i nenes que he conegut, en el seu context i les seves motxilles i en si podrien ser candidats i candidates a rebre una educació d'aquest tipus. Ja començant pel preu que costen les escoles lliures, ho dubto. Per molt que diguin al documental que la situació econòmica no és barrera, a quants infants podran becar?
Per altra banda, la majoria d'escoles lliures només atenen infants d'entre 2 i 6 anys. Només tres de les escoles associades a XELL (Xarxa d'Educació Lliure) ofereixen Primària i només una d'elles ofereix ESO. Per tant, la oferta de places és mínima. 


Al final, tot això em porta a pensar que estaria molt bé que l'escola pública fos una mica més lliure i que l'escola lliure fos una mica més pública. En una i en l'altra, n'hi ha que ja treballen en aquest sentit, esperem que no defalleixin.




Què en penseu vosaltres?

Carta de 225 educadors a Irina BOKOVA, Directora General de la UNESCO

Publico  aquest missatge que he rebut de l'Associació de Mestres Rosa Sensat perquè em sembla important fer-ne difusió.

"Et fem arribar l'enllaç de la carta que 225 educadors, acadèmics i investigadors del sector d'educació d'una trentena de països dels cinc continents li dirigeixen a la Doctora Irina Bokova, directora general de la UNESCO en la qual expressen:

1. Una preocupació oberta pel gir economicista que han tingut esdeveniments recents de la UNESCO, especialment el Fòrum mundial d'educació realitzat a Incheon, Korea;

2. El risc que conté per a la perspectiva humanista i integral de l'educació, el renovat protagonisme dels anomenats "aliats" o "socis majors" expressats en instàncies financeres i econòmiques globals que es consideren habilitats  per dirigir l'agenda educativa planetària;

3. La preocupació respecte a l'escàs protagonisme que segueixen tenint els idiomes castellà i portuguès en els esdeveniments mundials;

4. La poca participació de mestres, professors i investigadors docents en les trobades educatives mundials organitzades per UNESCO, com el Fòrum Mundial d'Educació;

5. La necessitat de treballar de manera renovada per garantir el dret humà a l'educació per a tots i totes, l'educació pública, gratuïta i de qualitat per a tots i totes, així com la recuperació d'una mirada de l'educació guiada per les ciències pedagògiques i no per les lògiques del mercat.

La carta és una crida dramàtica a lluitar contra l'apagada PEDAGÒGICA GLOBAL. La carta circularà durant aquests mesos i juntament amb les adhesions que se sumin es lliurarà en el marc de la Conferència General de la UNESCO que es farà el novembre d'aquest any.

Pots llegir tot el text i signar-lo a: 

En castellà: https://www.change.org/p/maestros-as-profesoras-es-investigadores-as-en-educacion-estudiantes-familias-organizaciones-del-magisterio-centros-de-investigacion-educativa-organizaciones-y-movimientos-soci-si-compartes-el-contenido-por-favor-expresa-tu-adhesion?just_created=true

En anglès: https://www.change.org/p/teachers-researchers-students-and-families-teachers-researchers-students-and-families-sign-letter-letter-addressed-to-unesco-chair-irina-bokova-in-order-to-express-our-collective-concern-about-the-pre-eminence-of-economic-and-reductionist-views-of-ed?just_created=true

Cordialment,

Associació de Mestres Rosa Sensat" 

Adherir-s'hi és un moment!!

Educació Post 2015: Repensar l’educació: Vers un bé comú mundial?

El dimarts passat es va presentar a Barcelona el nou informe de la UNESCO, "Repensar l'educació: vers un bé comú mundial?", en el marc del projecte Educació Post 2015. Equitat i qualitat per tothom. Aquest projecte està liderat per la Fundació Jaume Bofill i el Centre UNESCO de Catalunya amb la finalitat d'aportar el seu granet de sorra al debat sobre la revisió dels objectius de l'educació mundial que promou la UNESCO.

L'acte va començar amb el parlament d'Eduard Vallory, president del Centre UNESCO de Catalunya. Va assenyalar que el món canvia i, per tant, l'educació també ha de canviar. 

"Hem de replantejar el propòsit de l'educació i l'organització de l'aprenentatge. Comencem pel propòsit de l'educació, i fem-ho analitzant dos gran canvis: primer, el pas de l'academicisme a les competències per la vida; i, segon, la transformació sense  precedents històrics que està generant Internet."

 

El segon ponent va ser Sobhi Tawil, Especialista Superior de Recerca i Prospectiva Educativa de la UNESCO. Va parlar de la necessitat d'anar més enllà de la visió utilitarista de l'educació, amb un enfocament integral per poder respondre al reptes que es presenten. Cal repensar i reforçar els pilars de l'educació (aprendre a aprendre, aprendre a ser, aprendre a viure junts, aprendre a fer): es tracta d'una invitació al diàleg i una responsabilitat compartida per tots i totes. 

"Ens cal una visió holística de l’educació i l’aprenentatge que superi les dicotomies tradicionals entre aspectes cognitius, emocionals i ètics."

Coral Regí, directora de l'Escola Virolai de Barcelona va parlar de la seva experiència partint de l'aspecte cognitiu. Va destacar que el dret a l'educació és el dret a un aprenentatge rellevant i amb sentit. L'aprenentatge globalitzat; la necessitat d'ajudar l'alumnat a ser competent en el processament de la informació; la transformació del rol de l'educador/a; la integració dels aprenentatges formals i informals; la connexió de la vida i l'escola i el treball col·laboratiu amb les famílies són alguns dels punts que va tractar en el seu discurs.

"La innovació es una pràctica reflexiva necessària en una societat canviant."

Astrid Ruiz, directora de l'Escola Congrés-Indians de Barcelona va abordar l'aspecte emocional: la seguretat, l'autoimatge i l'autoestima són fonamentals per desenvolupar la capacitat d'autoregulació en l'aprenentatge i en la vida. 

"Si volem adults autònoms, adults que no es comportin bé només si estan sota control, hem de generar estratègies perquè aquesta autoregulació creixi en el propi infant. Per tant, per poder empatitzar amb els infants i connectar amb el seu món emocional, hem de poder contemplar el món a través de la seva mirada i hem de respectar profundament les seves emocions amb complicitat, tot i que ens resultin complicades d'acompanyar, validant-les totes, sense interrompre cap cicle emocional amb la tendència que de vegades tenim els adults a jutjar-les."

Laia Bou, directora de l’Institut Mont Perdut de Terrassa, va tancar el cercle holístic amb l'aspecte ètic de l'educació. 

"Sento responsabilitat, compromís i emoció perquè he de parlar de molts nois i noies del país que, envoltats de grans dificultats econòmiques i de precarietats altament significatives, s'aferren a la creença que l'aprenentatge els serà una eina per poder comprendre la realitat que els envolta i que els ajudarà a poder-la millorar. Perquè, per a ells i elles, l'educació de qualitat, la que empodera els alumnes amb competències per poder seguir aprenent al llarg de la vida és vista com l'oportunitat de viure millor, de poder sortir de la pobresa i del seu present i tenir una vida plena."

Com bé diu Laia Bou, aspectes cognitius, emocionals i ètics són inseparables.

La cloenda de l'acte havia d'anar a càrrec del President de la Generalitat, Artur Mas. Tanmateix, l'agenda política el va fer canviar de plans. Sembla ser que la Consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, tampoc podia ser-hi i, en el seu lloc, van enviar el Conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell. 

La seva intervenció clarament improvisada es va centrar en apuntar la necessitat de saber processar la informació que ens arriba; en la importància de la figura del mestre i la mestra malgrat que el món i els objectius de l'educació canviïn; i en com n'és de fonamental l'educació, tan per les persones com pel país. Va reconèixer la necessitat d'invertir en educació però també destaca el paper de la gestió,  de l'organització de les escoles, de l'experimentació i de la innovació. Finalment, va insistir en que cal crear indicadors perquè, al cap i a la fi, es treballa sobre allò que és mesurable. En fi...

 L'acte es va poder seguir per streaming i per Twitter (#Edupost2015) i, per totes aquelles persones que en aquell moment no poguessin ser-hi, ja fos presencial o virtualment, l'acte és pot visionar encara ara. Aquí el teniu:

fundaciojaumebofill on livestream.com. Broadcast Live Free

Per altra banda, si voleu descarregar el document en català presentat en aquest acte (sota llicència CC), podeu descarregar-lo des d'aquest enllaç.

Escola inclusiva (II)

És un semestre intens, sobretot per la quantitat de treballs a fer. Si més no, els temes a treballar són molt interessants i això fa la feina un xic més lleugera i que se'n pugui gaudir.
Un dels treballs m'ha tornat a portar a la reflexió sobre l'escola inclusiva.

Svet Ivantchev

(via Flickr)

La LEC (Llei d'Educació de Catalunya, 2010) presenta com un dels principis rectors del sistema educatiu (Article 2) la inclusió escolar i la cohesió social. Però en canvi, els nens i nenes amb necessitats educatives especials poden estar escolaritzats en centres ordinaris, en l'USEE de centres ordinaris, en centres d'educació especial o amb escolaritat compartida entre centres d'educació especial i centres ordinaris (constant com escolaritzats en el centre on l'alumn@ passi més temps). És a dir que, segons el grau de les seves necessitats, l'infant pot anar a l'escola del seu barri  o no i, en aquest cas, haurà d'anar a un centre específic que molt probablement no serà proper al seu entorn (el seu barri, el seu poble...). Si bé és cert que es pretén avançar cap a un model inclusiu, la realitat ens diu que el camí s'està fent massa llarg i està ple d'obstacles (digues "obstacles", digues "retallades").

Per què cal defensar el model d'escola inclusiva?

Cal parlar primer del concepte d'educar. L'educació és un procés permanent de desenvolupament i perfeccionament de les facultats físiques, morals i intel·lectuals de la persona. Segons el diccionari, educar consisteix en la transmissió de coneixements, actituds, valors o formes de cultura. La UNESCO ho defineix com "els processos per els quals les societats transmeten deliberadament els seus coneixements, informació, comprensió, actituds, valors, habilitats, competències y comportaments acumulats a través de generacions". Tanmateix, educar també és acompanyar i guiar la persona en el seu desenvolupament, permetent-li ser, comprenent-la i compartint el descobriment de la vida, tot això amb l'objectiu d'arribar a ser una persona autònoma, independent i capaç de viure en societat.
Vet aquí un altre element important: la societat; una agrupació de persones que conviuen i mantenen una relació entre elles i amb l'entorn. Els individus d'una mateixa societat duen a terme activitats en comú i això els atorga una identitat pròpia. Sent així, en la nostra societat convivim homes i dones, persones de diferents cultures i religions, cadascú amb les seves capacitats i dificultats, totes elles diferents. És la diferència un motiu per la segregació? Evidentment, no ho ha de ser. De moment, però, centrant-nos en l'educació i l'escolarització dels nens i nenes amb NEE, ho és.

L'escola inclusiva ha de ser aquella que sàpiga respondre a les necessitats educatives de qualsevol nen o nena. Com ens ensenya el conte Quatre petits coins de rein du tout (Quatre petites cantonades de no res), en el que el Quadradet no pot entrar a la classe dels Rodonets perquè la porta és rodona, "no és el Quadradet qui ha de canviar, és la porta!".
Cal que l'alumnat amb NEE pugui anar a l'escola del seu barri, en el seu entorn, compartint aula amb la resta de companys i companyes amb els que viu en societat. Si convivim tots junts, per què ens hem de separar per anar a l'escola?
Davant d'aquesta pregunta, sovint hi ha qui respon que l'escola ordinaria no està preparada per atendre les necessitats dels nens i nenes amb discapacitats més greus. És moment, doncs, de recordar les paraules del Dr. Gordon Porter (pedagog canadenc, director de Inclusive Education Canada i uns dels ponents de la Declaració de Salamanca de 1994): "Agafeu els recursos de l'educació especial i poseu-los al servei de la inclusió".

També et pot interessar l'entrada Escola Inclusiva.

S'acosta Sant Jordi!

Doncs sí, s'acosta Sant Jordi. Ja hem estrenat el mes d'abril i, com cada any, començo a preparar la llista de llibres que vull que em regalin o autoregalar-me en aquesta data.
És cert que no cal esperar aquest dia per comprar llibres i, de fet, en vaig comprant tot l'any, però quan arriba aquesta època m'agrada contenir-me per gaudir de la festa al 100%. De moment, aquests són els llibres que comencen la meva llista (anirà creiexent!):

Miguel Gallardo-María Gallardo

María cumple 20 años  de Miguel Gallardo i María Gallardo (Astiberri Ediciones). Ja fa set anys i mig que es va publicar María y yo però només un any i poc que la vaig conèixer (gràcies al B). La María s'ha fet gran! Si la voleu conèixer per posar-vos al dia abans d'enganxar-vos amb aquesta proposta, us pot interessar aquesta entrada.

Roger Roig i Hugo Prades

 Patufet, on ets? de Roger Roig i Hugo Prades (Cossetània Edicions). No em renyeu però, inevitablemet em fa pensar en ¿Dónde está Wally? . A finals dels 80 i durant la dècada dels 90 vam gaudir molt buscant aquest personatge i tots els que l'acompanyaven. Em sembla una idea magnífica que el Patufet (i companyia) també s'hagi amagat entre la gent, arreu de Catalunya i que ens convidi a buscar-lo mentre anem coneixent tradicions i paisatges catalans.

El Diari de l'Educació

Educacions. 40 veus sobre educació i societat. La Nmj (El Temps Vola) em va recomanar fa uns dies aquest llibre, després d'haver assistit a la seva presentació.  Des d'El Diari de l'Educació han decidit publicar aquest recull de veus de diferents professionals que reflexionen sobre l'educació i la societat. Un llibre per pensar i repensar.







Me'n recomaneu algun més?

Religión y Moral Católica, gràcies a Wert

Qui em coneix pot suposar el nivell d'indignació i ràbia que m'invadeix des de que es va publicar al BOE el currículum de Religió de la LOMCE.

Sempre he sigut una "descreienta", que deia la meva àvia. Algun cop m'havia insinuat que no estava bé que no tingués fe en Déu però mai em va saber explicar per què. Suposo que era el que li havia tocat en néixer i no devia estar gaire permès qüestionar-ho. Per sort, els meus pares sí que s'ho havien qüestionat i havien decidit creure en la seva raó i no en una fe cega i imposada, malgrat haver estat víctimes de l'escola nacional-catòlica del franquisme. I així vaig sortir jo: descreienta. 
Tot i això, tolero i respecto (encara que no ho entenc) que hi hagi persones que sí creguin en alguna religió, sigui quina sigui. Per mi, cap és millor que una altra. Totes tenen sectors integristes i sectors més moderats, i totes pretenen guanyar fidels i voldrien ser l'única i vertadera.
Avui dia, per sort, convivim persones de diferents cultures, religions i creences (o descreences). És un element de l'entorn social que és important conèixer, tan per afavorir una bona convivència i avançar cap a una societat realment compromesa amb els Drets Humans, com per enriquir-nos com a persones. Malgrat que no compartim creences divines, segur que hi ha valors que sí que podem compartir.
A l'escola, els grups solen ser heterogenis en aquest sentit: nens i nenes de diferents religions o que no en tenen cap, que celebren les seves festes i ho comparteixen amb els companys i companyes. Ningú és més que un altre per la seva consciència religiosa i tot el grup s'enriqueix de les vivències de l'altre.
Tanmateix, la nova assignatura de religió que Wert bateja com a Religión y Moral Católica (que ja em fa pensar en El Florido Pensil) ho desmunta totalment i fa que l'àrea de religió sigui un catecisme pur i dur. Seria llarguíssim enumerar cadascun dels punts del currículum que m'han fet esgarrifar però només amb tres aspectes n'hi ha prou per fer-se'n una idea. A banda de defensar teories creacionistes teistes, introdueix oracions i pregàries a l'aula, elimina qualsevol referència a altres religions (excepte el judaisme) i parla del pecat de rebutjar Déu. Què és això si no adoctrinar? L'únic que s'hauria d'inculcar als infants és la llibertat de pensament!!
L'escola no és el lloc adient per aprendre aquest tipus de continguts. Menys encara en un estat aconfessional. La família que ho vulgui pot ensenyar-ho a casa, en activitats extraescolars o a l'església. Tot i que, en aquest sentit, també podríem parlar de si és adequat imposat una religió determinada a una criatura. Segons el meu parer, ha de ser una elecció personal i no fruit de la manipulació de l'infant per part de l'adult.
Esperem que hi hagi un canvi de govern o anem arreglats. 

Hàbits d'Autonomia (TEA)

https://www.flickr.com/photos/esparta/472155815/

El passat 31 de gener vaig assistir amb un parell de companyes  al curs organitzat per Planeta Imaginario sobre ABA centrat en Hàbits d'Autonomia.
En una primera part ens van fer una introducció (massa llarga pel meu gust) sobre la fundació i el seu funcionament. Dic massa llarga perquè la informació que ens van donar la podíem trobar a la pròpia pàgina de la fundació. Seguidament es va tractar el tema de l'autisme, en general, i l'ABA.  A la tarda, en tres horetes escasses es van tractar els hàbits d'autonomia: alimentació, higiene, vestimenta i control d'esfínters. En aquest sentit, em va decebre una mica. La manca de temps va fer que es pogués aprofundir poc en els diferents hàbits, especialment en el control d'esfínters. Justament, aquest era el tema per el qual m'havia decidit a fer el curs.
Des de la meva humil opinió, hi ha certes coses de les que ens van explicar que em van semblar bé i altres que no em van acabar de fer el pes.
Plantegen l'assistència clínica, la formació de professionals i la investigació i ús de noves tecnologies com a objectius principals. Com a objectius secundaris per donar viabilitat a la seva pràctica, contemplen socialitzar l'autisme, divulgar l'ABA i aconseguir una major viabilitat per tal que les famílies puguin involucrar-se en programes basats en ABA.
Pel que fa l'assistència clínica, prenen com a referència l'autor Lovaas, O.I. (EIBI-Early Intensive Behavior Intervention for Autism):
Lovaas, O.I (1987). Behavioral treatment and normal educational and intellectual funtioning in young autistic children. Journal of Consulting and Clinical Psychology. 55, 3-9

McEachin, J.J., Smith, T., & Lovaas, O.I. (1993). Long-term outcome for children with autism who received early intensive behavioral treatment. American Journal on Mental Retardation. 97, 359-372

Les variables clíniques que consideren principals per el desenvolupament d'un programa basat en EIBI són:

• Inici primerenc
• Programa intensiu
• Entrenament a pares
• Individualització
• Abordatge conductualment dinàmic
• Globalitat
• Escolarització ordinària

Estic d'acord en totes les variables. Tanmateix, no m'acaba d'agradar com posen en pràctica el programa intensiu. En primer lloc diferencien el temps de teràpia i el temps fora de la teràpia. Si bé és cert que el ritme de vida de les famílies sovint pot impedir que en el temps fora de teràpia es mantingui el nivell de demanda que es manté durant el temps de teràpia,  també cal tenir en compte que les activitats quotidianes esdevenen oportunitats naturals per poder treballar. És a dir, si els pares disposen de les estratègies necessàries, d'alguna manera el temps fora de teràpia esdevé tant o més productiu que les sessions. En segon lloc, estableixen una durada del tractament de 18-25 hores a la setmana. Us podeu imaginar el cost que té per les famílies? Directament es tracta d'un sou sencer (o més si considerem els sous irrisoris que tenim actualment). Davant d'això, la meva postura és la següent: s'ho poden permetre totes les famílies? No. Doncs no em convenç: cal trobar la manera de donar qualitat aconseguint reduir el cost. Com? prioritzant l'entrenament de pares, empoderant-los i confiant en les seves capacitats. D'aquesta manera, potser amb moltes menys hores,  podem aconseguir donar a la família prou estratègies perquè realment tot el dia sigui temps de teràpia sense intrusió excessiva i amb un cost més baix.
Pel que fa a l'escolarització ordinària, tenen un punt de vista una mica especial. Diuen que generalment comencen el tractament a casa i, si l'infant està escolaritzat, el retiren de l'escola el temps que considerin necessari per treballar-hi. Per prendre aquesta decisió diuen tenir en compte les habilitats que tenen adquirides, l'edat, l'opinió dels pares... tampoc m'acaba de convèncer. Si el nen/a va a l'escola i ho té integrat en la seva rutina retirar-lo de cop i volta per treballar a casa amb una persona estranya (en un primer moment) em sembla un canvi massa brusc i la creació d'una situació artificial i innecessària. No seria molt millor fer la intervenció a l'escola durant l'horari lectiu i, per tant, donant estratègies també als educadors i educadores que treballaran amb l'infant?

Per altra banda, vaig trobar a faltar que se li donés més importància a la comunicació amb el nen o nena amb autisme. Fins i tot, en el cas del control d'esfínters, consideren que "no cal el llenguatge o altres sistemes de comunicació". No ho comparteixo en absolut. Penso que el fet que l'infant disposi d'un sistema de comunicació (sigui quin sigui) és fonamental. Ja no només per treballar hàbits o qualsevol altre tipus d'aprenentatge, sinó per la vida en general. Però centrant-nos en el cas dels hàbits d'autonomia, concretament en el cas del control d'esfínters, poso un exemple. Hi ha casos d'infants que davant la retirada del bolquer fan retenció fins al punt de patir dolor. Si no tenen sistema de comunicació, no poden expressar-ho, el dolor porta a l'angoixa i aquesta a les conductes disruptives. Que l'infant ho pugui expressar ens ajuda a poder individualitzar el procés, trobar solucions, etc.
Finalment, relacionat amb el pas del bolquer al wc, toca parlar de la tècnica que fan servir. De fet, va crear debat a la sala i, diverses persones vam manifestar que ens semblava una metodologia massa severa -no sé ben bé quina paraula emprar-. Després d'un estudi previ per veure si l'infant reté l'orina, es comença el tractament a casa. Durant dos dies es treballa exclusivament control d'esfínters. Cal que l'infant ja es trobi còmode al lavabo i disposar del seu reforç preferit i exclusiu per aquesta tasca (fase de preparació). Comença el procés pròpiament dit. Es fa entrar el nen/a al lavabo a les 8 am, se'l fa seure al wc i no es pot aixecar fins que faci pipi. Segons l'exemple que va posar la formadora, podem parlar de 45 min. Recomana haver donat menjar salat a l'infant perquè accepti beure líquids que se li donaran per facilitar que tingui pipi. Quan faci pipi, se'l fa sortir del lavabo i fora se li dóna el reforç durant 2 min. En acabat, altra vegada se'l fa entrar al lavabo fins que faci pipi. Quan en faci, se li dóna fora el reforçador durant 5 min. Es repeteix aquest procés augmentant el temps de reforç fora progressivament (2', 5', 15', 30', 45', etc.). En resum, gran part del dia al lavabo. Potser funciona però tan a part de les companyes que hi havia a la sala com a mi, ens va impactar força la seva duresa. A banda, considero que és un trencament molt dràstic de la rutina de l'infant (en cap moment es va parlar d'anticipar el que passaria).

Cal dir també allò que em va agradar. La formadora que va tractar el tema central del curs, ho va fer d'una manera més dinàmica convidant-nos a participar activament. Es va plantejar una activitat en grup que va ser força enriquidora i va afavorir l'intercanvi de punts de vista o idees relacionades amb casos reals que plantejaven les companyes. Per altra banda, cal valorar que va acceptar molt bé la nostra alarma en conèixer la tècnica de control d'esfínters  i es va mostrar receptiva davant les nostres opinions en tot moment.
Així, malgrat que l'objectiu per el qual vaig assistir al curs no es va acabar de complir (ja que no crec que la  manera de treballar l'abandó del bolquer sigui la que s'adequa a les necessitats que tenim), penso que va ser positiu anar-hi. Vaig refrescar informació sobre l'ABA, vaig conèixer altres punts de vista i, gràcies a això he pogut reflexionar sobre els pros i contres de diferents maneres de fer.

Petits però capaços

Fa uns dies, la R em va fer arribar per WhatsApp una petita història d'aquelles que ja es coneixen però que convé anar recordant de tant en tant.
Avui a la feina, hi he pensat quan he optat per animar els nens i nenes de P5 a omplir-se el got amb la gerra ells sols, en comptes de fer-ho jo. No ha estat per comoditat (per començar, és millor que la gerra estigui mig plena i això vol dir fer més viatges per omplir-la), ha estat perquè ja fa temps que em plantejava quin sentit tenia no deixar-los fer una cosa per la que estan capacitats i que els aporta un grau més d'autonomia. Potser sí que hi haurà algun accident més amb l'aigua per gots que vessaran o líquid que anirà fora,  però crec que val la pena córrer aquest risc. Quan la I, la L i el X m'han demanat aigua i he dit que podien posar-se-la ells mateixos se'ls ha il·luminat la cara. Els he demanat que agafessin la gerra amb les dues mans, una a la nansa, i que ho fessin a poc a poc. I ho han fet a poc a poc i perfectament! De fet, no hi havia motiu perquè fos d'una altra manera. Tenen 5-6 anys, per algunes coses encara són petits però per altres són molt capaços i això, lluny d'eclipsar-ho amb intervencions que esdevenen interferències, cal valorar-ho, aprofitar-ho i alimentar-ho.
Per cert, la història de la que us parlava és aquesta:

XaTaC5 (i altres descobriments)

Ahir va engegar XaTaC5 (@XaTac_5), el primer Twitter xat en català sobre educació. Gràcies Àngels Soriano (@Angelssoriano74) per convidar-m'hi. Cada dimecres, de 20 a 21 h es tractarà un tema diferent. En el cas d'ahir: Després de les TIC i les TAC? TEP.

Tenia més o menys controlades les TIC i les TAC -de fet ens en parlaven a les assignatures de Comunicación i Educación i Sociedad del Conocimiento, Tecnología y Educación - però no havia sentit a parlar mai de les TEP: Tecnologies per l'Empoderament i la Participació. El quadre que comparteix Neus Lorenzo (@NewsNeus) en aquest tuit aclareix molt bé els tres conceptes.

El quadre #TIC #TAC #TEP per excel·lència: https://t.co/g2jOt0lwCL #gamification #XaTaC5 Gràcies, @dreig :-))
— Neus Lorenzo (@NewsNeus) January 14, 2015

Per altra banda, Marc Beltran (@marc_beltran) va parlar d'Eduland i de com l'utilitza juntament amb WordReference, per treballar l'anglès des de tercer de primària. Us convido a fer-hi un cop d'ull.

R5 @neska84 @NewsNeus  eduland&wordreference alumnes autònoms i autoregulats. Motivadissims: s'enfaden quan no puc fer classe 3r pri #xatac5
— lVlarc beltran (@marc_beltran) January 14, 2015

Finalment, tafanejant els recursos que ofereix Xtec.cat en anglès, he trobat la sèrie Charlie & Lola, que defineixen com "una sèrie molt divertida amb un anglès molt apte per totes les edats". Avui li he ensenyat a la L (6è). Hem vist un capítol, amb els subtítols en anglès i amb l'smartphone a prop amb el WordReference a punt per cercar aquelles paraules que desconeixia. Sembla que li ha agradat perquè ha demanat veure'n un segon capítol i, a més, ha après força vocabulari, alguna expressió i detalls de gramàtica.

El menjador: espai educatiu

Fotógrafo: Francisco Javier Martínez Adrados

El temps i l'espai del menjador escolar (des de la bressol fins a secundària) tenen un valor educatiu que no sempre és reconegut, com ja vaig defensar a mitjans d'octubre en aquesta entrada. La llàstima és que sovint s'ha de defensar i reivindicar tant a fora com a dins. La tasca educativa durant l'estona del menjador no es limita únicament a potenciar una alimentació suficient, variada i saludable pels infants, sobretot si es té en compte el temps d'abans i després de dinar que és la major part de la franja horària. Si més no, en aquest cas em centraré en el temps dedicat a l'àpat.
L'acte de menjar és un acte social,  per comunicar-se, compartir i conviure. En el marc d'aquesta activitat, hi tenen cabuda aprenentatges de l'àmbit social, afectiu, psicomotor i cognitiu. És perfecte per treballar hàbits i actituds positives en aquest context, com són l'espera del torn, col·laborar en parar la taula, ajudar en el servei, col·laborar en la neteja (com un hàbit més, mai com a càstig!); habilitats socials (relació amb els iguals i els adults, gestió de conflictes, de les emocions, etc.) i, així mateix, és un moment fantàstic per potenciar l'autonomia personal de l'infant (ús dels coberts, servir l'aigua, hàbits d'higiene, entre altres). En resum, es tracta d'una oportunitat que no ens pot passar per alt.
Per tal que tot això sigui possible i sigui efectiu, cal que sigui una estona de plaer, relaxada i agradable. Malauradament, sovint els recursos d'espai, de temps i de personal no afavoreixen que sigui així del tot. Massa vegades, la pressa i l'actuació per inèrcia de l'adult són un impediment per dur-ho a terme (sobretot amb els més petits). La pressa porta a que els infants s'ho trobin tot preparat per "menjar i marxar" i que, fins i tot, es posi la cullera a la boca d'aquells que van massa lents pel ritme frenètic del menjador. Per altra banda, en els menjadors escolars en general, trobo a faltar una reflexió més profunda de la intervenció educativa i que, precisament, hauria de ser útil en la lluita contra aquesta inèrcia que no ens deixa avançar: quins objectius perseguim amb el que fem? com ho fem? per què ho fem així? ho podem fer millor?
Àngels Geis Balagué  planteja en la seva tesi un decàleg de bones pràctiques per al menjador de segon cicle de l'Educació Infantil que podeu trobar  a la seva tesi i a la nota de premsa: Un estudi acadèmic reivindica el menjador escolar també com a espai educatiu.

Llegint el decàleg, mentalment puc anar posant un vist en alguns dels punts. Altres em provoquen un sospir i un "tant de bo!". No puc estar més d'acord en cadascun dels enunciats però sóc conscient que a dia d'avui és molt difícil complir-los tots. Tanmateix, que sigui difícil no vol dir que ens haguem de rendir. Cal seguir reivindicant el paper del menjador i, per fer-ho amb prou força, cal que les persones que hi treballem hi creguem i forgem la nostra consciència educativa amb actitud professional i amb formació.

Geis Balagué, M. A. (2014); Elaboració i validació d’un protocol per a l’avaluació de la qualitat educativa dels menjadors de parvulari. Tesi doctoral. Universitat Ramon Llull, Barcelona. Recuperada de http://hdl.handle.net/10803/133009

Estudio amb el mòbil: aplicacions útils

Fa unes setmanes llegíem al diari que el proper curs els centres educatius hauran de regular l'ús del mòbil i que el departament aconsella que aquest sigui aprofitat com a eina educativa. Tot i que molts ja han optat per seguir amb la bena als ulls i amb l'opció de la prohibició, hi ha centres que han preferit buscar solucions. Com he dit força vegades...

@elsmatins #elsmatinsTV3 el mòbil com qualsevol altra eina s'ha d'aprendre a fer servir.Prohibir-ho és aparcar el problema, no solucionar-lo
— Laia  (@neska84) October 24, 2014

El mòbil és una eina i, com a tal, es pot fer servir molt o poc, millor o pitjor i treure'n més o menys profit. Tenint el compte el que costa econòmicament i tot el que podem fer amb ell, jo intento que em sigui una eina útil en la major quantitat possible de situacions i em meravello cada vegada que descobreixo una nova aplicació que em fa servei.
I ara sí, un recull d'aplicacions que em són útils com estudiant i a la feina. Suposo que les coneixereu totes perquè considero que són molt bàsiques i que em queda moltíssim per descobrir. De fet, espero poder ampliar la llista en posteriors entrades.

• CamScanner -Phone PDF Creator: gratuïta amb opció premium per 1.47 €. Magnífica per no haver d'anar a l'escàner cada vegada que hem d'enviar un document signat. Per altra banda, l'he fet servir per emmagatzemar en pdf articles interessants que he trobat en paper o material de cursos presencials que no ens han facilitat en format digital. De moment, no m'ha fet falta la opció premium.

• DIEC2: Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans en línia. Com us podeu imaginar, pesa molt menys que la opció en paper, constantment actualitzat i no ocupa lloc a la prestatgeria. Disponible en qualsevol moment. Això sí que és un diccionari de butxaca.

• WordReference: Diccionari anglès-castellà, castellà-anglès i moltíssimes llengües més. No només ofereix la definició i la traducció del diccionari oficial, també aporta resultats de fòrums de discussió i, per tant, inclou expressions col·loquials o informals que generalment no surten als diccionaris.

• DRAE: Diccionario de la Real Academia Española. Diccionari de castellà. Útil com el DIEC2.

• Dropbox: servei gratuït per emmagatzemar arxius des de qualsevol lloc. En els dispositius en els que l'instal·lis s'hi desaran els arxius automàticament quan els pugis. Des de qualsevol ordinador o dispositiu hi podràs accedir. I, a més, pots compartir carpetes i arxius amb qui vulguis. En aquest sentit, ens ha anat molt bé per a treballs en grup. Millor que Google Drive ja que hi havia documents amb taules que es desquadraven en exportar-los a Word.

• Box: com Dropbox, però dóna 10 GB gratuïtament d'entrada.

• Multiplication: joc per treballar les taules de multiplicar. La faig servir amb nens de primària a qui faig classe. Hi ha uns micos atrapats en sacs, cadascun correspon a una taula. Per alliberar-lo cal contestar correctament a les multiplicacions que van apareixent i fer un mínim de punts. El temps enrere per aconseguir-ho corre. Per contestar, cal tocar la bombolla que conté la resposta correcta.

• Hangouts: en la línia d'Skype però, per algun motiu, em resulta més fàcil de fer servir. Per exemple, en l'últim treball en grup a la facultat, ens ha permès reunir-nos per videoconferència a l'hora que treballàvem en el document del treball i sense sortir de casa! És de Google, només cal un compte de Gmail per fer-lo servir. Us imagineu intercanvis entre alumnes de diferents llocs? Doncs no cal que ho imagineu. Vaig començar a escriure aquesta entrada fa deu dies. Avui que m'hi torno a posar, allò que imaginava ja existeix (més o menys). Mireu aquest vídeo d'Skype:

 

• Docs To Go: la millor aplicació que he trobat per veure, editar i crear arxius de Microsoft Office des de dispositiu mòbil. Cal dir que per crear-ne de nous cal la versió de pagament però, si l'heu de fer servir, val la pena. 

• OpenDocumentReader: la versió per a Open Office. 

• Anatomy 4D:  útil per treballar l'anatomia humana i el funcionament del cor. Tant per primària com per secundària i molt més atractiu i interactiu que una imatge en un llibre de text. Podeu saber-ne més a Bocinets del món.

• Elements 4D:  Com l'Anatomy 4D però per treballar amb els elements de la taula periòdica. També podeu saber-ne més a Bocinets del món.

Una nova manera d'educar (Valor Afegit, TV3)

freeimages.com (raja4u)

Dimecres passat, el programa Valor Afegit de TV3 va dedicar un reportatge a innovacions en l'àmbit educatiu que ens haurien d'ajudar a arribar a l'educació del segle XXI de la que tant es parla. És cert que la formació dels professionals ha d'anar encaminada en aquest sentit. Tanmateix, també ho és que hi ha professionals que ja tenen la capacitat i la voluntat de treballar en aquesta línia i es troben entrebancs que s'escapen del seu control. És veritat que han de canviar moltes més coses a banda de la preparació dels educadors i educadores.
Malgrat tot, el reportatge em sembla prou interessant i m'agradaria destacar-ne aquests moments:

1. Treball cooperatiu a l'aula. Treballar en petits grups, diferents tasques per assolir un objectiu comú.

2. La por de les famílies al canvi. "Semblava com que si no teníem llibres no poguéssim treballar".

3. "Les carreres ja no es plantegen com uns quants anys de prendre apunts per passar exàmens. Els nous graus demanen una participació més activa dels estudiants."

4. Els estudiants universitaris demanen millorar la coordinació entre les diferents assignatures a nivell organitzatiu i el feedback a temps i de millor qualitat. "Sense això, el procés d'autoaprenentatge es trenca."

5. "Trencar inèrcies costa molt." Precisament crec que és una de les coses que més maldecaps porta en tot aquest tema. Que sempre s'hagi fet així no vol dir que sigui el més adequat.

6. "Venim d'un sistema educatiu molt poc flexible, i estem acostumats a que ens diguin què hem de fer, què hem d'estudiar per un examen, que hem d'estar a les 8 al col·legi... i aquí, de vegades, si no trobes el teu camí, si no saps cap a on tirar i autodisciplinar-te, doncs al final acabes no fent res i et sents molt malament."

7. "Tenen un perfil molt atractiu per les empreses perquè han estat quatre anys trepitjant la vida real, en comptes d'estar tancats en una aula". Per mi, aquest també és un dels avantatges de l'educació a distància ja que permet estudiar i treballar (molt millor si feina i estudis són del mateix sector, doble aprenentatge). "Formar persones més connectades a la realitat."

8. Finlàndia: l'educació com una inversió. Formar en valors i competències més que en coneixements. El professor té el rol de facilitador de l'aprenentatge, no és el protagonista.

9. La universitat de Google explica que estem vivint deu "moments Gutenberg" alhora, com a mínim. "El mateix daltabaix que va suposar l'invent de la impremta en la història de la humanitat s'està produint ara en molts camps alhora.

10. La creativitat i la innovació sorgeixen de connexions interdisciplinàries.

Aquí us deixo el reportatge:
Enllaç