La profesora de historia (Les héritiers)

Ja ha arribat l'octubre! Aquest any es presenta mogudet i el més possible és que estigui una temporadeta absent. Per acomiadar-me us deixo una pel·lícula que per mi és un bombonet. Pensava que ja n'havia parlat, però sembla ser que no!
La profesora de historia (Les héritiers), és un film francès de 2014, dirigit per Marie-Castille Mention Schaar. Està basada en una història real i ens va ser proposada per a dur a terme una activitat d'avaluació a Filosofia de l'Educació.
Resumint molt l'argument, mostra l'evolució que fa un grup d'alumnes d'un institut francès al llarg del curs, a través del projecte d'història que els proposa la seva professora amb la intenció de motivar-los.
A partir del visionat de la pel·lícula, havíem de fer un estudi de cas invers centrant-nos en alguns conceptes concrets que podíem escollir. En aquest cas, em va semblar interessant centrar-me en la comunicació educativa i la relació educativa, els condicionants i el coneixement tècnic i espontani.
No comparteixo la reflexió que en va sorgir perquè és un spoiler en tota regla.

Un punt fort de la pel·lícula és, sens dubte, la banda sonora, composada per Ludovico Einaudi.
Podeu sentir-la aquí.

Us deixo el tràiler:

Tancat per exàmens II

Avui fa un mes que no publico res i ja és hora de confessar: exàmens. Algú dirà que no és excusa però l'explicació és senzilla. En plena temporada d'exàmens i conciliant amb la feina i la família (festes nadalenques diverses) sóc incapaç de posar-me a preparar una entrada pel bloc perquè no m'hi poso al 100%, tinc el cap en les assignatures de les que m'examino.  Així doncs, prefereixo "tancar per exàmens" i, com l'any passat, proposar-vos un article que m'hagi agradat.
Aquest cop, us proposo l'article que ha escrit avui la @Barbijaputa a eldiario.es sobre Disney i la violència de gènere. Es tracta d'un tema que surt sovint en algunes converses, principalment quan m'indigno davant dels missatges ocults (i no tan ocults) de les pel·lícules de Disney. Algun dia haurem de parlar de Frozen... 

He escrito esto: https://t.co/N0qa38tkng "En un país no tan lejano". Sobre Disney y la violencia de género.

— Barbijaputa (@Barbijaputa) 29 desembre, 2015

En un país no tan lejano

La famille Bélier (La família Bélier)

Aquest mes de juliol he tingut la sort de poder gaudir de quatre sessions de Taller de LSC (Llengua de Signes Catalana) amb l'Anna com a formadora. A banda d'aprendre signes bàsics i nocions de gramàtica, ens vam endur una bona llista de llibres per llegir i documentals, vídeos i pel·lícules per veure. Una de les pel·lícules recomanades van ser Miracle Worker (El miracle d'Anna Sullivan). Pensava que n'havia parlat en alguna entrada anterior però veig que no, així que ho apunto com a tasca pendent. L'altra pel·lícula proposada, més recent, és La famille Bélier (La família Bélier).

Es tracta d'una pel·lícula francesa del 2014, dirigida per Eric Lartigau. Tots els membres de la família Bélier són sords excepte la filla gran, Paula (16 anys). [Compte! Sords, no sordmuts com diu la sinopsi de Filmaffinity. Com veureu, cap dels membres de la família té cap problema a les cordes vocals que l'impedeixi emetre sons.] Cada família és un món i, en aquest cas, això es compleix al 100%. La Paula és la intèrpret dels seus pares sempre que cal, com al metge o al mercat, on venen formatges. La situació es complica quan el mestre de cant de la Paula li ofereix la possibilitat de fer un examen que li pot obrir les portes per anar a estudiar cant a París, fet que l'allunyaria de la seva família.

En veure la pel·lícula, he pogut identificar alguns trets de la comunitat Sorda dels quals vam parlar en el Taller d'LSC.
Un exemple són els diàlegs entre el pare i la mare Bélier, lliures de tabús, ja sigui davant del metge o de l'alcalde. El fet que la seva pròpia filla, en plena adolescència i oïdora, en sigui la intèrpret, fa que ens alguns moments s'alarmi davant les sortides dels seus pares i, d'altres, censuri el missatge dient una cosa diferent de la que realment estan dient (cosa que una intèrpret professional crec que no hauria de fer).
Les persones Sordes tenen un gran sentiment identitari, semblant potser una comunitat una mica tancada als nostres ulls. [Compte! SPOILER!] En la pel·lícula, d'aquest tret se'n fa una caricatura: l'opinió que tenen d'un veí sord que fa servir la llengua oral o la confessió de la mare sobre  la "decepció" que va patir en saber que la seva filla hi podia sentir, en són dos exemples.

Pel que fa el paper de la Paula, és interessant veure com viu ella que la seva família sigui Sorda. A l'institut no ho amaga però tampoc ho diu. Xoca amb els seus pares com qualsevol noi o noia de la seva edat però té un lligam amb ells que li fa més difícil aixecar el vol.

Molt recomanable! Aquí us deixo el tràiler:

The Imitation Game (Desxifrant Enigma)

The Imitation Game és una pel·lícula sobre la vida d'Alan Turing i, concretament, sobre el  paper que va tenir en el procés de desxifrar els codis secrets nazis de la màquina Enigma durant la II Guerra Mundial. Cal tenir en compte que és una pel·lícula recomanada per majors de 7 anys però escric pensant en alumnat bastant més gran. Pot ser un bon recurs per reflexionar sobre diferents temes.
No recordo haver sentit a parlar d'Alan Turing fins que el meu company em va parlar d'aquesta pel·lícula. A banda del fet històric del que parla, em va semblar interessant el personatge en sí. (Compte si no l'heu vist encara i si no sabíeu res de la seva biografia! spoiler)

Síndrome d'Asperger

Malgrat els nombrosos premis i bones crítiques que ha rebut la pel·lícula, a la xarxa també hi podem trobar opinions que no acaben d'estar d'acord amb com s'ha enfocat el personatge d'Alan Turing.
Així, un dels temes que ha creat debat ha estat la suposada Síndrome d'Asperger que s'intueix que pateix el protagonista. En aquest sentit, trobem articles a la xarxa que ho consideren possible i d'altres que ho neguen. Curiosament, l'article que ho nega argumenta que no es diu res en la seva biografia sobre el fet que patís algun tipus d'autisme o Asperger. Tenint en compte que Hans Asperger va publicar la seva tesi doctoral el 1944, que Alang Turing va morir el 1954 i que no va ser fins el 1980 que Lorna Wing va començar a fer servir el terme Síndrome d'Asperger, sembla ser que, encara que ho patís, hauria estat impossible que algú en fes el diagnòstic.
Per altra banda, l'article de Margarita Mayo fa referència a l'estudi de Jon Brock, que va analitzar la biografia d'Alan Turing trobant-hi indicis que podien fer pensar que sí que patia la síndrome.

Bullyng
Patís o no la Síndrome d'Asperger, la seva conducta i interessos no eren com els de la resta dels seus companys d'escola i el fet de ser diferent no és sempre ben acceptat. Flashbacks ens mostren que va patir agressions a l'escola, el que ara en diríem  bullyng.

Homofòbia
Alan Turing va patir conseqüències legals pel fet de ser homosexual i va ser sotmès a un tractament de castració química. Sembla que siguin simplement fets del passat, propis de la mentalitat tancada de llavors i que, ara que ens trobem en ple segle XXI, ja ha estat superada.  Però la realitat no és aquesta: vet aquí algunes notícies que demostren que erradicar la homofòbia encara és un tema pendent.
Els homosexuals podran donar sang a partir del 2011
El col·lectiu homosexual denuncia un augment de la discriminació
Uganda castigarà l'homosexualitat amb dures penes de presó
I això n'és només una mostra. Hi ha molta feina a fer.

Finalment, i aparcant la figura del protagonista, cal parlar de les dones.
Mentre que l'objectiu a la vida i funció principal de la dona en aquella època era casar-se i procrear, hi havia dones que anaven contracorrent. En concret, Joan Clarke arriba a formar part de l'equip humà que havia de desxifrar Enigma. Tanmateix, pel fet de ser dona, ho ha de fer clandestinament, fent veure que treballa a la secció de dones que s'encarregaven de rebre els missatges que calia desxifrar. Aquest només és un exemple dels moments al llarg de la pel·lícula que conviden a reflexionar sobre la situació de la dona en aquella època.

Sobre el paper de la dona en la missió de desxifrar Enigma, se'n va parlar a TV3:
Les dones que van "desxifrar l'enigma": les protagonistes reals de "The Imitation Game"

Intocable

La setmana que acabem ha estat força mogudeta. Entre altres coses, hi ha hagut un canvi a la feina i ara estaré amb el M. I és que la monitora que estava amb ell fins ara ha de reposar (espera un petit -una abraçada A!-).
No puc evitar reconèixer que el canvi m'ha fet tenir el cor dividit. No hi ha dubte de que sóc molt feliç treballant amb el M, però també em sap greu deixar el grup de 6è i renunciar a idees que m'havien passat pel cap per compartir amb ell. Però les coses són així, no es pot tenir tot!
Davant la nova situació, que em motiva tant com l'anterior, la maquinària ja comença a treballar. Aniré parlant-ne.

Com va quedar pendent acabar de comentar l'activitat del visionat de la pel•lícula amb 6è, us deixo aquí el tràiler. Pel que fa a les reflexions dels nois i noies, intentaré repescar-les i compartir-les.

Intocable (Intouchables)

Entre Maestros

Primera setmana de juny. El dilluns va ser un dia de retrobament. Aprofitant que ja no havia d'anar a l'Espai de Joc, vaig anar a visitar l'escola on havia estat mesos enrere (i gran part de la meva vida).
De tornada a Sant Climent amb l'A, em va parlar d'un documental: Entre Maestros. Una experiència educativa duta a terme a partir del llibre de Carlos González 23 Maestros de corazón. Un salto cuántico en la enseñanza.

Per no explicar més del que cal, ho resumiré amb frases pròpies de la pel·lícula-documental:

"El fracaso sería no hacerlo, no intentarlo."

 "El principio socrático de 'conócete a tí mismo' que en nuestra educación, en clase de filosofía, en bachillerato, se explica. Pero no se da a los alumnos herramientas para conocerse a sí mismos."

"Cada alumno lleva una sabiduría interior dentro."

"...precisamente esa es la apuesta de Entre Maestros, que el educador sepa ver al alumno o al hijo más allá del personaje y de lo que te molesta de aquel personaje."

Si en voleu saber més, a La danza de la vida hi trobareu més informació sobre aquesta experiència, com es va dur a terme, reflexions, etc. publicades per el mateix Carlos González.

També us convido a veure el documental:

Entre les murs (La clase)

François Bégaudeau, escriptor, periodista i actor, va escriure la novel•la Entre les murs l'any 2006. Amb ella mostra la realitat d'una aula de l'institut François Dolto del districte número 20 de París.
L'any 2008 es va rodar la pel•lícula basada en aquest llibre, dirigida per Laurent Cantet. François Bégaudeau en va ser el guionista i també un dels actors. Interpreta el paper del professor de literatura i tutor del grup-classe en el que se centra la història. 

No crec que sigui una pel•lícula per passar l'estona però la recomano força, sobretot a educadors (i amb més insistència si són de secundària). Veient-la em sentia una mica com si estigués mirant pel forat del pany d'una sala de professors. Es destapen els diferents rols i models de professor, les seves debilitats i frustracions,  i la seva impotència davant allò que no saben o no poden controlar. I, amb tot això, és magnífica per reflexionar sobre les mesures de disciplina que es posen en pràctica (principalment als instituts) com l'expulsió.

*****SPOILER*****
Generalment, no explico els finals, però en aquest cas vull fer-ne un comentari. El final arriba de tal manera que queda la sensació que falta mitja pel•lícula. El primer que ve al cap en aquest moment és "I ara què? Què se'n fa d'aquest noi?". Penso que és la gràcia del final i una mica la lliçó de tot plegat. Els seus educadors han decidit expulsar-lo malgrat saber que podia ser que el retornessin al seu país d'origen. Un cop deixa enrera la porta del centre, ja cap d'ells en tornarà a saber res més. Quedaran en la seva consciència les conseqüències de la seva decisió i el dubte d'haver fet o no el correcte.

L'Enfant Sauvage (L'infant Salvatge)

Quan estudiava Batxillerat, vaig fer una optativa de Psicologia on, entre altres coses, vam veure i comentar la pel·lícula L'Enfant Sauvage, dirigida per François Truffaut l'any 1970. Anys després, a Educació Infantil, va tornar a aparèixer i la vaig tornar a veure, potser llavors des d'un altre punt de vista. Aquest semestre faig Pedagogia Diferencial i Atenció a la Diversitat i, és clar, el nen salvatge d'Aveyron també hi és present. La mateixa pel·lícula però tres moments diferents de la meva formació i de la meva vida que em fan veure-la des de punts de vista nous.

La pel·lícula, que explica el treball de Jean Itard amb Víctor d'Aveyron, es va rodar amb molt poc pressupost i seguint un estil de documental.

L’estiu de 1798, en un bosc del districte rural d'Aveyron (sud de França), van trobar un noi d'uns 12 anys despullat. El seu comportament recordava al d'un animal salvatge i era incapaç de parlar o comprendre. Havia crescut sol al bosc, aïllat de la civilització. 

Quan el "nen salvatge d'Aveyron" va arribar a París, el Dr. Itard es va interessar pel cas ja que hi veia la possibilitat de contrastar empíricament les idees filosòfiques i antropològiques de l'època sobre les relacions entre natura i cultura. Va proposar un pla per rehabilitar i incorporar a la societat l'infant, al qual va donar el nom de Víctor. Itard va rebre una subvenció del govern francès i va dedicar 5 anys a la seva reeducació. Arran de l'experiència, el 1801 i 1806 va publicar dues memòries que es consideren modèliques per el seu rigor metodològic i per la seva claretat en l'exposició. En aquests documents, explica l'estat en que va trobar el nen salvatge, el mètode que va seguir i com va fallar el procés de reeducació. Degut a la insatisfacció amb els resultats, va dedicar la resta de la seva vida a l'educació de sordmuts i cecs a la Institution impériale des Sourd-Muets.
Malgrat que els resultats del procés de reeducació d'en Víctor no van ser els que Itard esperava, se'l considera un dels pares de l'educació especial. Els seus treballs i els del seu col·lega de professió Édouard Séguin van influenciar l'obra de Maria Montessori.






JIMÉNEZ FERNÁNDEZ, C. y GONZÁLEZ GALÁN, M.A. (2010):Pedagogía Diferencial y atención a la diversidad. Editorial Centro de Estudios Ramón Areces. Madrid.

María y yo

Fa uns dies, parlant  de la cançó de Viu Autisme, d'El cazo de Lorenzo, etc. en B em va recordar l'existència de María y yo. Es tracta d'un documental (2010) de Félix Fernández de Castro que, a través de les vivències d'un pare (Miguel Gallardo) i la seva filla de 14 anys (María) durant les vacances, ens parla de l'autisme però també de la paternitat.
Malgrat que sabia que s'havia fet aquest documental, encara no l'havia vist. Vaig seguir les recomanacions del B i tot buscant em vaig trobar diverses sorpreses. La María no només és "prota" d'un documental, també d'un curt, un llibre (Astiberri Ediciones, origen del documental) i, per sobre de tot, de la gran quantitat de quaderns que el seu pare ha omplert de dibuixos d'ella i per ella des de que va nèixer.
L'últim que he trobat és un quadern digitalitzat, Los viajes de María. Podeu veure'n una demo de 4 pàgines en el mateix enllaç. Ja aviso que no podreu resistir-vos a comprar-lo.


El viaje de María (curt)


Entrevista al programa Versión Española (La2) a Miguel Gallardo i Félix Fernández de Castro, director del documental María y yo:


María y yo (Documental)


Finalment, a la pàgina de Miguel Gallardo hi ha una petita història sobre en Pau, un nen amb TEA, que explica cosetes que s'han de tenir en compte quan tractem persones amb aquest trastorn. Molt recomanable.

****ACTUALITZACIÓ 12/3/14 ****
En B, com sabeu pels comentaris, ha dit que em portaria una cosa. "La cosa" és el llibre María i jo. L'he devorat en qüestió d'hores. Pel fet d'haver vist el documental, és inevitable recordar-ne imatges. Tanmateix, hi ha dibuixos en el llibre que crec que representen molt millor certes emocions que no pas la imatge real.
En fi, que no us el podeu perdre!
Gràcies B (crack)! ;)

La Educación Prohibida

Avui vull compartir una pel•lícula  que m'ha arribat a través del fòrum de Comunicació i Educació, gràcies a una companya que l'ha penjat. Vaig anar a dormir força tard per veure-la, però també per tot el garbuix d'idees, records i reflexions que em va provocar i que no em van deixar aclucar els ulls fàcilment. Si aconsegueixo posar ordre en tot el que em va venir al cap de cop -i si tinc temps- ja en faré cinc cèntims. De moment, aquí hi ha la pel•lícula.