divendres, 12 de febrer de 2016

Mal de escuela (Daniel Pennac)

Ja s'han acabat els exàmens! És moment de reobrir la paradeta i ho faré amb una entrada sobre un llibre: Mal de escuela, de Daniel Pennac. 

A Filosofia de l'Educació ens van proposar, com a treball d'avaluació continua, la redacció d'un assaig filosòfic sobre educació basat en un llibre, a escollir entre quatre. Dels que em van proposar, Mal de escuela és el que més em va cridar l'atenció.

Daniel Pennac analitza en aquest llibre la tasca de l'escola, el rol de mestre i l'educació des dels ulls d'aquell que ha estat considerat un "mal alumne". Potser la millor manera de fer cinc cèntims de l'argument del llibre és recuperar-ne aquest fragment:

-¿Otro libro sobre la escuela, pues? ¿No te parece que ya hay bastantes? 
-¡No sobre la escuela! Todo el mundo se ocupa de la escuela, eterna querella entre antiguos y modernos: sus programas, su papel social, sus fines, la escuela de ayer, la de mañana... No, ¡un libro sobre el zoquete! Sobre el dolor de no comprender y sus daños colaterales.

Dels diferents temes que tracta Pennac, em vaig decantar per la mirada del mestre vers l'alumnat i la influència que aquesta pot tenir en l'èxit escolar. Aquesta és la reflexió que en va sorgir.

Quina importància té la mirada de l'adult sobre l'alumnat? Molta. Pot arribar a ser determinant per a la millora del seu èxit escolar.
L'adult amb el rol de mestre transmet amb la seva actitud i les seves paraules la confiança o desconfiança en les possibilitats de l'estudiant per superar les seves dificultats. Si l'alumn@ capsigrany -com diu Pennac- rep del professorat el missatge de ser una nul·litat escolar i una resposta negativa a cadascun dels seus actes, l'etiqueta de capsigrany es consolida. L'alumn@ va assimilant i acceptant aquesta etiqueta, perdent l'interès per abandonar-la. D'aquesta manera, es crea un cercle viciós, ja que com més assimila l'etiqueta l'escolar, la mirada del docent es torna més negativa, arribant al punt de donar per perduda la criatura i donar-se ella per perduda a sí mateixa. És en aquest punt en el que apareix la frase "mai ho aconseguiré". Aquest ho imprecís però que a la vegada fa referència a tot allò que té relació amb l'escola. La conseqüència final de la mirada negativa del mestre és el bloqueig davant de qualsevol tasca escolar i la "incapacitat de comprendre".
En canvi, quan la mirada de l'adult és positiva, transmet confiança en les possibilitats dels nois i noies  als que ensenya: creu en les habilitats de cadascú potenciant-les a través de les seves paraules i la seva actitud. A la vegada, troba la manera de reduir les seves dificultats, marcant objectius assequibles per a ells i elles que fan créixer la seva autoestima i afavoreixen el seu progrés. Poc a poc, es van desprenent de la seva etiqueta i van recuperant l'autoconfiança per poder assolir les seves metes. El sostre de l'èxit acadèmic és diferent per a cada alumn@ i, per aquesta raó, els objectius i les intervencions deuen ser adequades a cadascú.
Una mostra de tot plegat la trobem a Mal de escuela, quan el seu autor ens parla del professor de francès a qui considera el "seu primer salvador". En aquest sentit, el professor potencia una qualitat de l'alumne (imaginació, creativitat) i adapta la tasca (redactar) a les seves característiques (escriure una novel·la en comptes de redaccions). Hi afegeix certes condicions (bona ortografia) a l'hora que ofereix recursos (el diccionari). Pennac reconeix que acadèmicament no va millorar substancialment durant aquell curs però afirma haver sentit per primera vegada que existia com a alumne per a algú, que tenia un camí a fer i que el podia recórrer.
Existir escolarment, sentir l'aprovació de l'adult, saber que es poden obtenir bons resultats i, per tant, arribar a ser algú o tenir un futur, ajuda a l'alumn@ a progressar, tranquil·litza la família enfonsada en la por al fracàs del seu fill o filla i comporta la satisfacció del professorat que no vol que ningú quedi enrere.
Sent així, és necessari que els i les mestres, és a dir, els i les professionals de l'educació, tinguin en compte la diversitat en totes les seves formes, que comprenguin les dificultats i acompanyin el seu alumnat en el camí d'aprendre amb una mirada positiva.
És comú escoltar en boca de docents l'expressió "no hem estat formats per a això". Potser sigui convenient revisar-ne la formació per tal que permeti dotar-l@s de la preparació necessària per afrontar la realitat de l'aula, sent necessari que abasti les àrees científica, pedagògica, humanística i moral, tan de manera teòrica com pràctica. Tanmateix, no sempre es tracta d'una qüestió de formació, com demostra l'expressió també comuna en equips docents: "no som aquí [escola] per a això". Per a què, doncs? En aquest cas, potser el que cal revisar és el conjunt de criteris de selecció del professorat. I és que una persona que és mestra no pot esperar trobar una classe d'alumnes iguals, amb els  mateixos interessos i capacitats. Afortunadament, una classe així no existeix.
No és possible entendre l'educació com un procés mecànic destinat a la producció d'objectes, tots ells idèntics, a partir de la matèria prima imperfecta que representa l'educand. Per aquest motiu, cal recordar la distinció que fa la filosofia grega entre poiesis (producció) i praxis (acció). L'avenç de l'alumn@ en el seu aprenentatge sorgeix del seu interior; els estímuls externs, com la intervenció de l'adult educador, només són una ajuda per afavorir el procés. Les diferències que ens fan individus únics comporten que aquests estímuls no puguin ser iguals per a tot l'alumnat. Sent així, educar es converteix en una tasca artesanal, amb una praxis semblant a la creació artística que implica un entramat de qüestions intel·lectuals, morals i normatives que l'allunyen de la poiesis pròpia del treball mecànic.