dissabte, 13 desembre de 2014

Descobrint l'escola rural (II)

(Continua des de Descobrint l'escola rural I )
Racó a l'aula dels grans

Us explicaré una anècdota que em sembla molt divertida. Durant l'hora que vaig estar a l'aula dels grans, vaig viure una situació que em va fer topar amb un altre tret diferencial entre l’escola coneguda i la que coneixia aquell dia. En aquest cas, més enllà de qüestions de mida, era una qüestió més aviat lingüística. L’O de sisè no tenia les seves ulleres i havia d’escriure a l’ordinador un text sobre el dia de la seva Primera Comunió pel llibre electrònic que escriuen. L’Andreu em va demanar si li podia donar un cop de mà, dictant-li el text perquè forcés menys la vista. Encantada, vaig seure al costat i li vaig començar a dictar. Explicava que havien menjat patates fregides. Vaig mirar la pantalla i vaig veure que havia escrit “patatas”. El vaig alertar. La seva resposta va ser molt divertida: “Tu m’has dit ‘patatas’, a veure si ara em sortirà el text en barceloní!”. No m’havia trobat mai en la situació de dictar a algú que parla un dialecte diferent del meu. Curiosament, després em va costar més dictar-li, suposo que per la falta de costum de no fer les neutres.
L’hora del pati va ser un altre moment de contrast amb el que havia conegut fins llavors. Acostumada a patis que són compartits per un centenar –o més – de nens alhora, el pati de l’escola Sol Naixent m'inspirava, si més no, tranquil·litat. Érem tretze criatures, quatre adults i la calma habitual de Cubells. Això sí, com a tots els patis d’escola, s'hi jugava un partit de futbol.
En tornar a l’aula, ara a la dels petits, va ser el moment de canviar els càrrecs  i fer les rutines diàries. Amb cinc criatures a infantil... tothom té càrrec! Passar llista (es fa molt ràpid), l'ordre, el temps, la data... Va ser fantàstica la sortida que va tenir un nen de P4 quan el van informar del seu càrrec: “Una altra vegada?”.  La Ma Àngels li va explicar que tan pocs com eren no quedava més remei que anar repetint! 
L’última hora del matí la vaig passar amb els grans a Educació Física. Vam parlar força amb la Carme de la complexitat que suposa ser pocs al grup i, a més,  d’edats diferents.  A l’hora de treballar esports i, per tant, fer equips, el reduït nombre de nens i nenes fa que les possibilitats de combinació siguin limitades. Convé pensar-hi força per fer equips que vagin variant i, alhora, siguin equilibrats.
Tanmateix, el que en un principi sembla un problema, esdevé una oportunitat. I és que ser pocs, d’edats diferents  i estar barrejats fa que uns aprenguin dels altres, que els grans facin de model dels més petits  i que aquests es plantegin reptes que veuen assolir als que van davant.
Cubells (Calvari)
Va arribar la una i, per tant, l’hora de marxar. Una de les últimes preguntes que vaig fer va ser quants nens es quedaven a dinar aquell dilluns. Tres. El dia següent jo tornaria a l’escola, al menjador, amb els més de cent nens que es queden a dinar –en el primer torn-, amb el xivarri, el dringar dels coberts i les safates, les monitores amunt i avall amb el menjar... una altra realitat però, com totes, amb els seus pros i els seus contres.

Moltes gràcies a l'equip de l'Escola Sol Naixent per haver-me deixat entrar a les aules, permetre'm participar d'un dia a l'escola de Cubells i haver contestat totes les preguntes que vaig fer. El calendari i la distància no ens deixarà trobar-nos però a través del bloc de l'escola us aniré seguint.