Formació permanent, pediatria i nutrició

L'educació és un procés inacabat i permanent, és a dir, dura tota la vida des de que naixem fins que morim. Això és així vulguem o no vulguem perquè, si alguna cosa bona i inevitable té aquest món, és que cada dia s'aprèn quelcom nou. Feu la prova, estigueu alerta i us en adonareu que la dita "nunca te acostarás sin saber una cosa más" és certa.

Per una banda, com a professionals en qualsevol sector, hem de formar-nos contínuament per no quedar enrere, per dur a terme la nostra tasca amb la mateixa qualitat, o més, dia a dia. No necessàriament es tracta de fer cursos o assistir a seminaris. La lectura de publicacions científiques del nostre sector, notícies, estar al dia dels avenços, l'intercanvi amb altres professionals, etc. també són una manera de de formar-se. Avui dia, la xarxa ens ho posa una mica més fàcil.
Cal tenir en compte que, en la societat del coneixement, tota persona mínimament alfabetitzada digitalment pot accedir i gestionar  infinita quantitat d'informació. Això pot comportar una major exigència de la persona usuària vers la professional (el pensament de: "si jo ho sé, ella ho hauria de saber, i més fins i tot").
Per altra banda, s'hi afegeix la necessitat d'interdisciplinarietat en els equips. Les professionals solen especialitzar-se cada cop més fent-se imprescindible el treball en equip entre especialistes de diferents camps. A l'escola, ja sigui al mateix centre o treballant en xarxa, cal que sigui així entre mestres, professores, pedagogues, psicopedagogues, educadores socials, logopedes, etc.
En l'àmbit sanitari també, referint-nos, en aquest cas, a l'atenció a la infància: pediatres, metges de família, infermeres, nutricionistes, etc.
Tanmateix, sembla que això no es compleixi del tot en el cas de l'alimentació infantil. Massa sovint les famílies es troben davant de pediatres desactualitzades en matèria de nutrició i lactància. És habitual que desconeguin (o ignorin) les recomanacions sobre la lactància (materna o de fórmula) i l'inici de l'alimentació complementària que va publicar l'Agència de Salut Pública de Catalunya, ja fa un any. Continuen donant informació i pautes a les famílies que són obsoletes. N'he vist, fins i tot, amb data de l'última revisió de juny de 2009. Em sembla vergonyós.
Com confiaran les famílies en una professional que detecten que està desactualitzada a l'hora de dur a terme part de la seva tasca? Com poden estar segures de que no ho estarà també en la resta d'activitats que li pertoquen? No és estrany en aquests casos que les famílies amaguin informació a les professionals sanitàries, sobretot, en referència a l'alimentació.
(Per cert, aquest any, l'Agència de Salut Pública de Catalunya ha publicat també la resposta a les preguntes més freqüents formulades sobre el document de recomanacions. En aquest enllaç  i en aquest altre podeu trobar ambdós documents.)
És a dir, tornant a la qüestió inicial: no estar al dia i, per tant, la manca d'interès per la formació permanent, comporta el qüestionament de la professionalitat de la persona.

En qualsevol feina és un aspecte fonamental però en aquelles feines en que les persones confien aspectes vitals com són la salut o l'educació (pròpia o de les nostres criatures), la formació permanent és imprescindible.

*en femení perquè parlem de persones ;)

Disruptors endocrins i desenvolupament infantil

De bon matí, m'ha arribat una recomanació de l'E (gràcies!) per veure el Quèquicom d'ahir sobre els
disruptors endocrins. Les substàncies considerades disruptors endocrins es troben en contacte amb nosaltres constantment, sovint sense ser-ne conscients. La seva activitat perjudica la salut de les persones de totes les edats. Per si això fos poc, s'acumulen al llarg del temps de manera que el  contacte amb aquestes substàncies durant tota la vida és rellevant en tot el que té a veure amb la funció reproductora, des de la fertilitat fins al desenvolupament del futur individu.
La tendència a la obesitat infantil abans dels 4 anys, la pubertat precoç, l'agressivitat, dificultats d'aprenentatge, entre d'altres, es relacionen amb aquestes substàncies presents en l'aire, l'alimentació, l'aigua, productes d'higiene...
Si bé és cert que és complicat viure completament lliure de disruptors endocrins, podem intentar reduir-los en la mesura del possible. Els investigadors defensen que si es redueix el contacte amb ells, els seus efectes també es veuen disminuïts.

Us deixo el vídeo del Quèquicom...


...la pàgina del projecte INMA  i un article sobre aquest tema:
N. Olea Serrano, A. Zuluaga Gómez. Exposición infantil a disruptores endocrinos, An Pediatr.2001;54 Supl 1:58-62 - Vol. 54

TEA i visita al dentista

Feia temps que tenia aquesta entrada pendent. La idea va sorgir a la consulta de la meva dentista, Anna Crespo (Clínica Dental Vayreda), mentre em feia la revisió anual. Per sort (com a mínim per mi), només l'he de veure un cop l'any. No em malinterpreteu! És que no tinc necessitat (dental) de veure-la més perquè no tinc cap problema, ni una trista càries. Aquesta és una de les raons per les quals la visita al dentista no és cap suplici. Les altres raons perquè sigui un plaer són el tracte que rebo com a pacient i les converses que tenim.
És inevitable que parlem de com va la feina, de què faig... Suposo que el fet que ella sigui especialista en odontopediatria i que jo sigui educadora influeix en que acabem parlant de criatures.
L'última vegada, arrel de parlar de l'atenció a la diversitat va sortir el tema de la dificultat que ha de suposar la visita amb pacients amb trastorns com l'autisme i com de traumàtic pot ser per ells i elles. Així és com em va parlar de la Dra. Paloma Planells (Clínica Salmerón & Planells, Madrid). Aquesta odontopediatra (també editora d'Odontologia Pediàtrica a la Sociedad Española de Odontopediatría) s'ha especialitzat en el tracte amb pacients amb necessitats especials, principalment infants amb autisme. En aquest sentit, també em va fer arribar l'article que comparteixo, Intervención odontológica actual en niños con autismo. La desensibilización sistemática, (Gómez, B., Badillo, V., Martínez, E.M, Planells, P., 2009).

Intervención odontológica actual en niños con autismo. La desensibilización sistemática from laia84

Deixant de banda les diferències d'opinió que puguem tenir en relació al tipus de centre en el que cal escolaritzar els nens i nenes amb autisme (d'això ja en parlarem un altre dia), em sembla encertat que consideri important el treball en equip amb les persones que conviuen i treballen amb el/la pacient (família, escola, psicòleg/a) per assolir els objectius del tractament. A través del seguiment dels protocols de dessensibilització sistemàtica s'aconsegueix que el professional pugui treballar millor, que el/la pacient ho visqui d'una manera més positiva i que es puguin evitar mètodes com la sedació, que no són desitjables per ningú.
Abans de la posada en pràctica del protocol de dessensibilització sistemàtica, cal que el/la professional reuneixi informació clínica i sobre les característiques individuals del pacient (medicació que pugui prendre, hàbits de raspallat,  experiències prèvies en altres consultes, sistema de comunicació, reforçadors...). Pel que fa la dessensibilització, consisteix en familiaritzar el nen o la nena amb l'espai, els estris, les persones i els procediments de la consulta per tal de reduir el malestar i l'angoixa. Per aconseguir-ho, es fan servir imatges, vídeos, pictogrames, instrumental bàsic, etc. També caldran diverses visites a la consulta i la coneixença dels diferents espais de que disposa. En definitiva, presentar-li i anticipar-li on anirà, què farà, què li faran, qui li farà i amb què.
Gómez, B., Badillo, V., Martínez, E.M., Planells, P. Intervención odontológica actual en niños con autismo. La desensibilización sistemática. Cient Dent 2009;6;3:207-215.

Síndrome d'X-fràgil

La primera vegada que vaig sentir parlar la Síndrome d'X-fràgil (o Síndrome de Martin & Bell) va ser a Genètica, quan feia Biologia. Llavors, era només un síndrome més de tots els que apareixien al llibre causats per alteracions cromosòmiques.
Anys després, quan vaig treballar amb els nois i noies del casal d'estiu d'ASDIVI, vaig conèixer en J; un noi de 17 anys afectat per aquest síndrome. I, ara fa uns mesos, M, un nen de 5 anys que també pateix aquesta malaltia, em va robar el cor i encara no me l'ha tornat. Per ells dos crec que havia d'escriure sobre l'X-fràgil.

La Síndrome d'X-fràgil és una malaltia genètica provocada per l'alteració del cromosoma X. Si voleu informació més detallada d'aquesta alteració podeu llegir el següent document publicat per l'Asociación Española de Pediatría:



Sembla ser que la desconeixença de la malaltia ha portat a molts diagnòstics erronis. Tanmateix, quan el diagnòstic definitiu arriba (es detecta amb una prova sanguínia d'ADN) és important que les famílies tinguin qui les aculli i acompanyi en l'acceptació de la malaltia i en el procés d'aixecar-se i mirar endavant. En aquest sentit, l'Associació Catalana X Fràgil fa una feina importantíssima a través de l'acompanyament i l'assessorament de les famílies, activitats, trobades... M'agradaria destacar la secció de la seva pàgina web  I ARA QUÈ? en la que es dirigeixen a les famílies que acaben de rebre el diagnòstic.

Una de les propostes que es fan des de l'associació són els GAM (Grups d'Ajuda Mútua), on les famílies poden trobar-se un cop al mes i compartir sentiments i experiències acompanyats pel psicòleg de l'associació. En una d'aquestes trobades, van comptar amb la presència de Karen Riley (Universitat de Denver) que els va parlar la síndrome d'X-fràgil i aspectes conductuals relacionats. El següent audio és la traducció de la seva ponència.





Fonts: Associació Catalana X Fràgil, Asociación Española de Pediatría, Viquipèdia
Imatge i audio: Associació Catalana X Fràgil
Gràcies S. Ets una "mama crack"!

Síndrome d'Asperger. Through me.

El dia 22 de maig es va estrenar al CosmoCaixa Through me, dirigit per Andrea Lamount.
Aquest documental mostra dos anys de la vida de l'Iñaki, un nen de 10 anys amb Síndrome d'Asperger i altes capacitats.

 (Imatge de Andrea Lamount)

De moment, no he trobat on es pot veure sencer però sí que es pot veure el tràiler oficial...



...i un vídeo gravat a CosmoCaixa en que es parla de la seva teoria sobre el temps.



I si el voleu conèixer una mica més, us deixo la seva intervenció al programa Els Matins de TV3:



De la història de l'Iñaki hi ha una cosa que em dol profundament: el rebuig que ha patit a l'escola anys enrere, tal com expliquen ell i la seva mare a Els Matins. En general, sembla que costa que la gent comprengui les persones amb aquest síndrome. Potser és perquè físicament no hi ha trets que mostrin que el pateixen i la seva conducta i el seu caràcter es confonen amb els d'algú desagradable... No ho sé. En tot cas, és clar que cal explicar què és i com es viu amb el síndrome per acabar amb aquest rebuig.
En aquest sentit, és cert que últimament es parla molt de l'autisme i el Síndrome d'Asperger i em sembla que és una bona manera de sensibilitzar la població, de fer visible el que fins fa pocs anys era invisible. 
Tanmateix, també estaria bé dosificar una mica l'energia i les bones intencions per tal de fer feina també per altres síndromes com X-fràgil o Angelman, per posar dos exemples dels molts que hi ha.
I dient això, em toca fer autocrítica i posar-me les piles per dedicar-hi una entrada, que ja toca. 

La por (Taller per famílies, APDAE)

No s'ha de fugir de la por. Tothom té por d'alguna cosa. El que cal és saber com enfrontar-s'hi i tenir eines per guanyar-la.

Dibuixant les pors

Dormir en un llit gran, els dinosaures, els llops, "somiar coses lletges" o la foscor són algunes de les pors dels més petits. Poder-les reconèixer com a tals ja és un pas per aprendre a gestionar-les.
I si ser conscient de les nostres pors i enfrontar-nos-hi és difícil, imagineu el que pot representar ajudar els més petits a dominar les seves.
De vegades, ens podem trobar perduts, que no trobem les eines adequades o que, per donar respostes als altres, primer hem de trobar solució a les nostres pròpies preguntes.
APDAE (Associació Pèrdues i Dol en l'Àmbit Educatiu) és una organització sense ànim de lucre, jove però preparada, dedicada a l'Educació Emocional, en general, i a la gestió de les emocions vinculades a la pèrdua i el dol, en concret.
Avui han vingut a l'Espai per dur a terme un taller per famílies sobre la por. A través de contes i diferents dinàmiques, han creat un clima que ha convidat a petits i grans a compartir els seus temors i les seves experiències.

Alguns dels contes que proposen

Ha estat genial veure com, poc a poc, els adults es treien la seva cuirassa i reconeixien les pors que (també) tenen.
Durant i al final del taller, les famílies han tingut l'oportunitat de preguntar, resoldre dubtes i rebre assessorament per part de les professionals de l'entitat.
Podeu contactar-hi o seguir-la a través del seu bloc.

Mon petit frère...de la lune (Mi hermanito de la luna)

Frédéric Philibert és pare d'una nena i d'un nen. El petit Noé té TEA. La família forma part de l'associació Autistes dans la cité, creada el 2007 per iniciativa de diferents  famílies en aquesta situació. L'entitat és membre d' Autisme France.  El mateix anys 2007, Frédéric Philibert va fer aquest fantàstic curt d'animació i va guanyar el Gran Premi i Premi Públic del Festival Handica-Apicil 2007.

Noé tenia 4 anys quan el seu pare va fer el curt. No pretén ser un documental sobre l'autisme (de fet, la paraula no apareix en cap moment) però sí que és una bona introducció per conèixer aquest trastorn. És especialment interessant que el punt de vista que s'hi dóna és el de la seva germana, una nena de no gaires més anys que Noé que veu que el seu germà no és com els altres nens.



Pensant-hi, tinc la sensació que no s'acostuma a donar veu als germans de persones amb TEA, si més no, sembla que sovint ens preocupem de la vivència i punt de vista dels pares i mares i oblidem una mica la dels germans, que també ho pateixen i d'una manera diferent. Potser és només això, una sensació.
Tanmateix, aprofitant que el curt de Frédéric Philibert ens aporta la mirada del germà, no està de més aprofundir-hi.
Cercant sobre el tema,  la majoria d'entrades on es relacionen les paraules "germans" i "autisme" tracten de les probabilitats de que el segon fill tingui autisme si el primer en té. No sorprèn perquè és una de les preocupacions principals de les parelles que tenen un fill amb TEA i volen tenir més descendència.
Més endavant, he trobat un parell de cosetes que m'han semblat interessants. Per una banda, el testimoni d'una dona que té una germana amb TEA: Autisme la Garriga, l'obstinada esperança. Explica com va ser l'arribada de la petita, com va viure la infància i en quina situació es troba actualment.
Per altra banda, he arribat al vídeo penjat per un noi de 20 anys que viu amb el seu germà amb TEA i explica com és tenir un germà amb autisme. Val la pena.

28 de febrer: Dia Mundial de les Malalties Minoritàries

Desconeixia que avui era el Dia Mundial de les Malalties Minoritàries fins que la Sandra m'ho va dir. I, és clar, una data així no es podia passar per alt.
Síndrome d'X fràgil, Síndrome de Rett, Síndrome Prader Willi, Síndrome d'Angelman, Acondroplàsia, Síndrome de Weaver Smith... són només una minúscula mostra de totes les que hi ha. I darrera d'aquests noms hi ha persones i famílies que lluiten cada dia contra elles.
Comparteixo el vídeo que s'ha fet per aquest dia:

Xumet i dit: punts de vista

Fa uns dies, parlant amb la Saioa, va sortir el tema de l'ús del xumet i de xuclar el dit. Ja teníem clar que hi ha força discrepància d'opinions en aquest sentit i cap de les dues semblàvem decantar-nos clarament per cap de les opcions. Arran de la conversa, va sorgir una pregunta: quan es van començar a fer servir els xumets?
En aquesta entrada intentaré contestar aquesta pregunta i exposar les idees que basen les diferents opinions que hi ha sobre l'ús del xumet o de xuclar-se el dit.

Història del xumet

Sembla ser que l'ús del xumet és molt més antic del que pensàvem. Relacionàvem la seva aparició amb la incorporació de la dona al mercat laboral però es veu que les famílies de l'Antic Egipte ja van  emprar aquest recurs. Els egipcis donaven als nadons figuretes de fang plenes de mel perquè aquests xuclessin.
Més tard, i fins a mitjans del segle XIX, es feien servir teles farcides de sucre o farinetes, en forma de bola. Aquest tipus de xumet provocava caries en les primeres dentetes i ofegaments amb les teles.
A mitjans de 1800, a Anglaterra, es donava als infants anells de goma però no estaven gaire ben vistos per considerar-se antihigiènics.
Unes fonts diuen que l'any 1900, a Estats Units es va inventar el xumet tal com el coneixem avui: una tetina de goma, un arc que l'envolta i una nança, i que cap als anys 30 és quan el seu ús es va fer més popular. Altres fonts afirmen que van ser dos metges alemanys (Wilhelm Balters i Adolf Müller) els que van inventar el xumet l'any 1949.
Actualment, n'hi ha de molts tipus segons la forma, la mida, el material, etc. Begobolas i 39semanas tenen entrades sobre els xumets, molt recomanables per dues raons: per veure la diversitat de tipus que hi ha i per divertides. Veureu que, com la majoria de mares i pares, també tenien el dilema de fer-lo servir o no.

Veus a favor de l'ús del xumet 

La succió és una funció instintiva i reflexa del nounat. La succió no nutritiva ja es dóna abans de nèixer dins l'úter a través de la succió del dit. Els proporciona plaer i calma.
FAROS de l'HSJD exposa els següents avantatges de l'ús del xumet:

• Calma els nadons
• Els ofereix una distracció temporal 
• Els ajuda a dormir.
• En cas d'haver de volar, ajuda a alleujar les molèsties durant el vol
• Redueix el risc de patir la Síndrome de la Mort Sobtada del Lactant (SMSL). Hi ha investigadors que han trobat certa relació entre l'ús del xumet i aquest síndrome. Recomanen l'ús del xumet durant el son el primer any de vida.
• Es pot llençar. En canvi l'hàbit de xuclar el dit és més difícil de deixar.

Usos del chupete: beneficios y riesgos

Veus en contra de l'ús del xumet i a favor de xuclar el dit

Alba Padró (assessora de lactància) defensa el fet de fer la pipa. Afirma que el xumet és un objecte que l'adult dóna a l'infant i que el mateix adult es creu amb el dret de retirar quan cregui convenient (injust). Defensa que l'acte de xuclar el dit sovint ja es dóna dins l'úter. Ho considera natural, a diferència del xumet que és artificial. Destaca els motius que porten els infants a fer la pipa: relaxació, plaer i benestar.
Opina que deixar de xuclar-se el dit implica la capacitat de decidir i voler deixar-ho, que s'hauria de respectar el moment en que l'infant decideix deixar de fer-ho i que aquesta decisió la prengui lliure de pressions, ridiculitzacions i xantatges.

Veus en contra de l'hàbit de succió no nutritiva

FAROS de l'HSJD exposa els següents inconvenients de l'ús del xumet:

• L'ús precoç del xumet pot interferir en la lactància materna. Coincideixen amb La meua llet  en que es convenient esperar a que la lactància estigui ben consolidada. La succió del pit o del xumet no es fa de la mateixa manera (posició de la llengua, moviments maxil·lars...) i, per tant, els podria provocar confusió i succionar malament el pit provocant, a més, dolor en els mugrons i clivelles. Segons l'Associació Americana de Pediatria, caldria esperar 4-6 setmanes a oferir el xumet. L'estudi sobre beneficis i riscos de l'ús del xumet, parla de 15 dies després del naixement.
• El bebè es pot tornar dependent del xumet
• Pot incrementar el risc d'infeccions en la oïda mitja
• L'ús prolongat del xumet pot comportar problemes dentals, malposicions dentàries.

Uso del chupete: beneficios y riesgos

Si finalment es fa servir xumet, recomanen...

Segons FAROS HSJD

•  Esperar que la lactància estigui consolidada
• No oferir-lo a la primera de canvi, intentar altres maneres de calmar-lo i evitar que el faci servir tot el dia.
• Triar xumets de silicona d'una sola peça.
• Deixar que el nadó marqui el ritme. Si no està interessat en el xumet o li cau dormint i no se n'adona, no posar-li.
• Mantenir-lo net. Abans dels 6 mesos, bullir-lo; a partir dels 7 mesos, aigua i sabó. EVITAR netejar-lo amb la boca de l'adult.
• No sucar-lo en substàncies dolces.
• Seguretat: canviar-lo periòdicament, adequat a l'edat del nadó, no emprar cadenes massa llargues per evitar ofegaments...

 Odontología para bebés afegeix

• No convé penjar el xumet de la roba del nadó perquè no el tingui disponible en tot moment.
• Si el fa servir per dormir, treure-li de la boca quan s'adormi i tancar-li els llavis.

I fins quan pot fer servir el xumet (o el dit)?

Alba Padró defensa que sigui l'infant el que marqui el moment de deixar el xumet o de xuclar-se el dit.
FAROS HSJD exposa que la majoria el deixen entre els 2 i els 4 anys però que hi ha nens que necessiten ajuda per trencar l'hàbit. Dóna pautes per restringir o deixar el xumet segons l'edat de l'infant:

• Lactants: abraçar, balancejar, posar música o els massatges poden ser alternatives al xumet
• Durant els primers dos anys: oferir altres objectes d'afecte.
• A partir dels dos anys, proposen arribar a fer un tracte amb l'infant oferint un altre objecte, un llibre o una joguina, explicar-li un conte sobre la necessitat de deixar-lo o comptar amb el suport del dentista que li explicarà els riscos de seguir amb el seu ús.

Odontología para bebés considera "hàbits de succió perllongada" quan es manté a partir dels dos anys i recomana deixar l'hàbit al voltant dels 18 mesos.

Conclusions (o què en penso jo)

A mi el xumet (que era de silicona, tot d'una peça com recomana FAROS) no em va agradar mai. Preferia el meu dit. No recordo que fos un tema gaire conflictiu. Malgrat que cap de les fonts ho diu, sovint sentim que xuclar-se el dit o el xumet interfereix en el desenvolupament del llenguatge. Jo no vaig tenir cap problema per arrencar a xerrar, tot i xuclar-me el dit. El moment de deixar-ho el recordo perfectament. La meva àvia va ser decisiva: "Si no deixes de xuclar-te el dit, et sortiran les dents tortes i t'hauran de clavar dos claus al clatell amb uns filferros fins a les dents". Bèstia com ella sola. Ho vaig deixar. Això sí, ric moltíssim cada cop que recordo la imatge de filferros que em va venir al cap quan la meva àvia em va dir allò. Jo no seria capaç de dir això a una criatura i, segurament, l'Alba no estaria gens d'acord amb la tècnica de la meva àvia... però eren altres temps, va funcionar i jo no em sento pas traumatitzada.

Dit això... m'agrada la idea de provar alternatives abans d'oferir el xumet directament (carícies, abraçades, massatges...). En segon lloc, on hi hagi un mugró, que no s'hi posi un tros de plàstic. Tanmateix, si hi ha necessitat de succionar i no hi ha mugró disponible, bo és el dit (o el xumet). El dit no es perd en el moment menys oportú i es deixa tard o d'hora.  En general, les recomanacions d'ús em semblen raonables. Potser cal viure aquestes coses amb més serenor i menys neguit.

El que tenim entre mans

Avui hem llegit la notícia de la condemna de l'educadora i la directora del centre de Castelldefels en el que va morir un infant en ennuegar-se amb un tros de pera.
No escric aquesta entrada per jutjar ningú, només faltaria. Escric aquesta entrada perquè aquesta notícia i aquest accident, com altres que hi ha hagut, em fan pensar en la importància del "que tenim entre mans" els professionals de l'educació a les escoles, bressol i no bressol.
El que tenim entre mans són persones, vulnerables per la seva condició d'infants, i són el més valuós de cada casa. Les famílies responsables d'aquests nens i nenes, deleguen en nosaltres aquesta responsabilitat unes hores al dia, amb més o menys recança i amb més o menys confiança, esperant que donem el millor de nosaltres mateixos alhora de tenir-ne cura i de col·laborar en la tasca compartida d'educar-los.
Com a professionals, cal estar a l'alçada i això inclou ser capaços de vetllar per la seguretat de l'infant.
Quan vaig començar la formació de TEI, ja s'incloïa el mòdul de Primers Auxilis (abans, no!). Posteriorment, en una de les escoles en que vaig treballar, l'empresa ens va formar també en aquest camp. Potser perquè tinc un pare molt patidor que crec que m'ha transmès el respecte (més que la por) a les situacions de risc, mai m'ha fet mandra formar-me, ja sigui a través d'un mòdul, un curs o preguntant a professionals de la sanitat (gràcies Helena, Toni, Yolanda, Marta, Isa. Gràcies Amalia de Diario de una mamá pediatra). Això sí, el pensament sempre ha estat: "va bé saber-ho, però toquem fusta perquè mai no ho hagi de fer servir".  I de moment, ha estat així. Tinc la teoria, pràctica poca.
El més greu al que m'he hagut d'enfrontar és un trau al cap d'un nen de P3. Des de la distància que dóna el temps, crec que vaig reaccionar força bé. Malgrat estar tremolant, vaig mantenir la calma i crec que vaig assolir l'objectiu de no transmetre angoixa o por a l'infant. Vam avisar la mare, vam anar al metge on ens vam trobar amb ella, li van posar uns puntets i cap a casa.
Tanmateix, ni amb tota la formació del món no puc estar segura de saber reaccionar davant de casos més seriosos. No sóc infermera, ni metge. No m'hi trobo cada dia, ni sovint, ni de tant en tant, per sort.

I hi ha situacions que em fa força por que es puguin produir: convulsions per febre, atacs epilèptics, també els ennuegaments... però no sempre es poden preveure o evitar, així que no puc tenir por permanentment.  El que sí intento és reduir al màxim les situacions de risc que sí es poden evitar. I, en aquest sentit, a nivell d'organització dels espais i el mobiliari, la normativa és molt clara (endolls, prestatgeries...). En relació a les titulacions, també (després cadascú ha de ser prou responsable per reciclar-se el que calgui).
Penso que el personal educatiu dels centres té la responsabilitat de vetllar per la seguretat dels infants mentre són al centre, i reclamar amb la insistència que faci falta que les normes de seguretat es compleixin. La direcció dels centres tenen el deure de procurar que el personal que contracten estigui format, si cal oferir formació periòdica (igual que es fa de prevenció de riscos laborals!!!) i assegurar el compliment de la normativa en aquest i altres aspectes, així com respondre de manera positiva a les demandes del personal en matèria de seguretat. Tothom s'hi juga molt.

PediaTIC

Fa poquets dies va començar a funcionar la web de PediaTIC. La trobada PediaTIC, com expliquen a la web, sorgeix de les inquietuds d'un grup de pediatres i de la seva experiència en les TIC, xarxes socials i la investigació en les noves formes de comunicació entre metge i pacient.
Les noves tecnologies existeixen, el món digital és present cada cop més i s'han de tenir en compte. Remarquen que l'escenari de comunicació a la consulta ja ha canviat i que es modificarà més encara quan els nens i nenes que neixen avui, els anomenats "nadius digitals", siguin pares i mares el dia de demà.

I què hi fan? compartir amb altres companys i companyes pediatres i altres professionals les seves inquietuds, experiències i coneixements sense les interferències comercials.
Es tracta de jornades per aprendre d'altres col·lectius amb els que tenen una cosa fonamental en comú: els infants. Diuen que la reunió acaba convertint-se en una "conferència per la infància i les noves tecnologies". Hi són presents els pediatres, les mares blogueres, mestres i educadors i educadores. Com bé expliquen, "grups amb existència paral·lela que de vegades ens temem i recelem i que rarament ens toquem". Creuen que d'uns i altres en podem aprendre molt.


En el meu cas, he conegut PediaTIC a través de l'Amalia Arce (Diario de una mamá pediatra), però hi ha moltes més persones que hi participen i que podeu trobar a la web.


Us recomano que hi feu un cop d'ull i que passeu també pels blocs de les persones que formen PediaTIC. Són interessants, pràctics i fan reflexionar.

Font: http://www.pediatic.org/

El laberinto autista

Fa uns dies a La 2, es va emetre un documental sobre l'autisme: El laberinto autista. A l'asignatura de Psicologia del Desenvolupament a la UNED ens l'han recomanat per treballar un dels capítols del programa que parla sobre diferents transtorns, entre ells l'autisme.
Ens alerten que pot ser que no estigui disponible gaires dies. Mentrestant, aquí el teniu:

El laberinto autista

Seguretat viària i infants amb discapacitat

ARA Criatures ha penjat i ha compartit via Twitter l'informe de la FUNDACIÓ MAPFRE, Els nens amb necessitats especials i la seva seguretat en l’automòbil. El document parla de les dificultats que tenen les famílies per viatjar en automòbil, de forma segura, amb infants discapacitats. Per altra banda, planteja mesures i possibles solucions per aconseguir que els desplaçaments en cotxe siguin agradables i segurs.

Los ninos-con-necesidades-especiales

View more documents from laia84

Alimentació als casals d'estiu i campus d'esports

M'ha arribat per correu electrònic un document que pot interessar a totes aquelles persones que treballen en un casal d'estiu i a totes aquelles famílies que hi porten els seus fills i/o filles.

Es tracta d'un document que podeu trobar a la pàgina de la Generalitat de Catalunya: Recomanacions per als menús de campus d'esports i casals d'estiu 2012.

Malgrat que les recomanacions que es fan en aquest arxiu no són res que no ens hagin dit anteriorment, va bé tenir-ho en compte i fer una repassada. A més, pot servir per fer un anàlisi del servei de menjador que tinguem al casal o, fins i tot, dels menús que preparem a casa.

Recomanacions per als menús de campus esportius i casals d'estiu 2012

View more documents from laia84.

Eritema infecciós o "el virus de la bufetada"

Fa uns dies, em vaig assabentar de l'existència d'un virus anomenat "de la bufetada".

El nen de 5 anys tenia les galtes vermelles, tal com si li haguessin donat una bofetada. No n'havia sentit a parlar mai i, pel que deien, semblava ser una malaltia força nova. Doncs no. Antigament, es coneixia com la "cinquena malaltia".

L'edat de major incidència és dels 2 als 12 anys.

Agent causal

Causada pel virus Parvovirus B19. És exclusiu dels humans i, per tant, diferent del Parvovirus contra el que es vacunen gossos i gats.

En la part inicial de la malaltia, abans de que surti l'erupció, pot contagiar-se a través del contacte directe, en compartir el got o estris d'ús personal. El virus es dissemina a través de les secrecions respiratòries (saliva, mucositat...).

És de fàcil contagi. En una llar, el 50% dels membres de la família exposats a la malaltia poden ser infectats. A l'escola, del 10% al 60% dels alumnes la poden contraure.

En el cas d'aquesta malaltia, quan apareix l'erupció cutània deixa de ser contagiosa i es pot tornar a l'escola.

Símptomes

En general, una persona susceptible enmalalteix entre els 4 i els 14 dies després de la infecció però el període d'incubació pot allargar-se fins els 20 dies.

Tanmateix, no totes les persones infectades per aquest virus enmalalteixen. Un 20% de les persones infectades no enmalalteixen i d'altres poden presentar quadres poc específics i difícils de diagnosticar com a cinquena malaltia.

Les persones infectades adquireixen immunitat duradora que les protegeix de futurs contagis.

Infants:

-Pot presentar febrícula i malestar general o refredat (dies abans de l'erupció)

-Erupció cutània lleu a la cara i erupció cutània vermella al tronc i a les extremitats (ocasionalment acompanyades de picor i solen desaparéixer després de 7-10 dies)

 Adults:

Pot ser que no es doni cap símptoma o:

-Erupció cutània típica de la malaltia

-Dolor i inflor de les articulacions que desapareix sense deixar seqüeles.

Tractament

És una malaltia que desapareix per ella mateixa i no sol requerir tractament. 

Es pot fer una anàlisi de sang per saber si una dona embarassada ha estat en contacte amb el virus. També en casos de malalts amb anèmia persistent.


Casos greus

En les persones que tenen anèmia hemolítica, pot provocar anèmia aguda i greu. 

Les persones que tenen problemes en el sistema immunològic, poden patir una anèmica crònica per infecció del virus que requereix tractament mèdic.

Les persones que pateixen leucèmia o càncer, malalties immunològiques, que estan afectades pel virus de la immunodeficiència humana o que han rebut algun trasplantament, estan sotmeses a risc de malaltia greu si s'infecten.

La malaltia i l'embaràs

Generalment, no porta complicacions serioses si una dona embarassada està en contacte amb una persona malalta. El 50% de les dones són immunes a aquest virus i els  seus fetus  n'estan protegits.

Si una dona susceptible s'infecta, normalment només té una afectació discreta i el fetus no presenta cap problema atribuïble al virus.

Tanmateix, en alguns casos, pot provocar anèmia greu en el fetus (menys de 5% de les embarassades indectades pel virus i més freqüent en el primera meitat de l'embaràs). 

Si una dona està embarassada i ha estat en contacte amb una persona malalta, ha de consultar el ginecòleg o ginecòloga.

Prevenció

Rentar-se les mans amb freqüència per evitar el risc d'infecció.

Més informació: Diario de una mamá pediatra


Font: Govern.cat. Canal Salut