diumenge, 28 de febrer de 2016

Guerra a l'escola: antipedagogs vs pedagogs

Fent un cop d'ull a Twitter de bon matí, m'he topat amb el bloc de @juanfratic, concretament la següent entrada: La nueva educación Contra la nueva educación. Malgrat que no he llegit cap dels dos llibres, estic convençuda que la lectura del llibre de César Bona seria més plaent que la lectura d'Alberto Royo que, segurament, em faria encendre en més d'una pàgina.
Foto: El Mundo
A la mateixa entrada, @juanfratic comparteix un article publicat el dia 26 de febrer a El Mundo: Guerra en la escuela: autoridad y conocimientos frente a creatividad y habilidades. I aquí és on se'm posen els pèls de punta. Realment, no diu res que no se sàpiga, que no sentim dir a peu de carrer o en debats televisius estèrils, però això no treu que m'indigni profundament.
L'article planteja l'existència d'una "guerra" entre el col·lectiu anomenat d'antipedagogs i el de pedagogs. Els antipedagogs diuen defensar el rol del mestre com a transmissor de coneixements, l'esforç, el mèrit, l'autoritat, la disciplina, l'exigència, la memòria i l'avaluació. Els pedagogs, en canvi, consideren que la classe magistral ha quedat obsoleta i aposten per la motivació, l'originalitat, la integració, l'empatia. Els primers posen per davant l'ensenyament, mentre que els segons prioritzen l'aprenentatge per part de l'alumnat. 
Els antipedagogs critiquen les metodologies que fugen de la tradicional classe magistral. I aquí em comença a sortir fum dels queixals. De moment, els individus pedagogs i quasi-pedagogs que conec  en cap moment deixem a banda l'esforç, el mèrit, l'exigència o l'avaluació. Posem el cas de l'aprenentatge basat en projectes, per exemple. No requereix esforç la presa de decisions, l'organització del pla de treball, la recerca i anàlisi d'informació o l'extracció de conclusions? Hi ha alguna  exigència més gran que la del propi equip de treball i l'autoexigència? Hi ha avaluació més completa que la coavaluació? Res a envejar a la metodologia passiva i anacrònica, últimament anomenada "educació bulímica", consistent en escoltar, memoritzar i vomitar.
Ai, la memòria! Tema controvertit. Memoritzar o no memoritzar, és aquesta la qüestió? Doncs jo diria que no. Més aviat és què memoritzar, com memoritzar i per a què. L'autoritat: un altre tema estrella. I això ens porta directament a la disciplina. Caldria una entrada per tractar exclusivament cadascun d'aquests temes. En tot cas, la pedagogia no els oblida, malgrat que l'enfocament no sigui el que voldria el col·lectiu d'antipedagogs. Qui són?
A l'article apareixen alguns noms que en formarien part. Hi trobem Arcadi Espada (periodista i un dels promotors de la plataforma Ciutadans per Catalunya que va portar a la fundació del partit polític Ciutadans); Antonio Muñoz Molina (periodista i acadèmic de la Real Academia Española); Alicia Delibes (llicenciada en Ciències Exactes, professora de secundària en diversos països d'Europa, col·laboradora de la COPE i Libertad Digital i viceconsellera d'Educación no universitaria, Juventud i Deporte de la Comunitat de Madrid -PP- de 2007-2015); i Ricardo Moreno Castillo (llicenciat en Matemàtiques i catedràtic d'institut des de 1975, autor de Planfeto antipedagógico). La veritat, no m'estranya pas que siguin antipedagogs. Per la informació que en tenim, cap d'ells és educador de formació, i no sé si de vocació. Casualment, tots ells han estat professors de secundària o a la universitat. Em pregunto (perquè realment ho desconec) si van decidir dedicar-se a l'educació per vocació o perquè va ser el camí suposadament fàcil que van trobar en acabar la carrera. M'agradaria saber si han estat feliços a les aules o si són d'aquells que consideren que la joventut és un fracàs i que es pregunten constantment on anirem a parar. Casualment (o no), tendeixen cap a una mateixa línia ideològica, però no em sorprèn.
Ara bé, tot allò que diuen els antipedagogs em fa pensar en que tot es redueix a la por: por als canvis; a qüestionar-se el seu propi camí i la seva manera de fer; a sortir de la zona de confort; a no ser capaços d'adaptar-se al món canviant en el que vivim; i a perdre el seu estatus, l'autoritat no necessàriament merescuda, que en el seu moment van obtenir simplement per ser dalt de la tarima.

No és cap secret que l'educació és un camp en el que les diferents ideologies hi tenen un paper important. Sense anar més lluny, aquest és el principal escull per aconseguir lleis d'educació fruit del consens. En el mateix article es reconeix la dificultat d'arribar a un punt de trobada entre les dues posicions.
No sé si cal considerar com a "guerra" aquest debat però, en tot cas, tinc claríssim al costat de quin bàndol em trobo.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada