Avui fa un mes que no publico res i ja és hora de confessar: exàmens. Algú dirà que no és excusa però l'explicació és senzilla. En plena temporada d'exàmens i conciliant amb la feina i la família (festes nadalenques diverses) sóc incapaç de posar-me a preparar una entrada pel bloc perquè no m'hi poso al 100%, tinc el cap en les assignatures de les que m'examino. Així doncs, prefereixo "tancar per exàmens" i, com l'any passat, proposar-vos un article que m'hagi agradat.
Aquest cop, us proposo l'article que ha escrit avui la @Barbijaputa a eldiario.es sobre Disney i la violència de gènere. Es tracta d'un tema que surt sovint en algunes converses, principalment quan m'indigno davant dels missatges ocults (i no tan ocults) de les pel·lícules de Disney. Algun dia haurem de parlar de Frozen...
He escrito esto: https://t.co/N0qa38tkng
"En un país no tan lejano".
Sobre Disney y la violencia de género.
The Imitation Game
és una pel·lícula sobre la vida d'Alan Turing i, concretament, sobre
el paper que va tenir en el procés de desxifrar els codis secrets nazis
de la màquina Enigma durant la II Guerra Mundial. Cal tenir en compte
que és una pel·lícula recomanada per majors de 7 anys però escric pensant en alumnat bastant més gran. Pot ser un bon recurs per reflexionar sobre diferents temes.
No recordo haver sentit a parlar d'Alan Turing fins que el meu company em va parlar d'aquesta pel·lícula. A banda del fet històric del que parla, em va semblar interessant el personatge en sí. (Compte si no l'heu vist encara i si no sabíeu res de la seva biografia! spoiler)
Síndrome d'Asperger
Malgrat els nombrosos premis i bones crítiques que ha rebut la pel·lícula, a la xarxa també hi podem trobar opinions que no acaben d'estar d'acord amb com s'ha enfocat el personatge d'Alan Turing.
Així, un dels temes que ha creat debat ha estat la suposada Síndrome d'Asperger que s'intueix que pateix el protagonista. En aquest sentit, trobem articles a la xarxa que ho consideren possible i d'altres que ho neguen. Curiosament, l'article que ho nega argumenta que no es diu res en la seva biografia sobre el fet que patís algun tipus d'autisme o Asperger. Tenint en compte que Hans Asperger va publicar la seva tesi doctoral el 1944, que Alang Turing va morir el 1954 i que no va ser fins el 1980 que Lorna Wing va començar a fer servir el terme Síndrome d'Asperger, sembla ser que, encara que ho patís, hauria estat impossible que algú en fes el diagnòstic.
Per altra banda, l'article de Margarita Mayo fa referència a l'estudi de Jon Brock, que va analitzar la biografia d'Alan Turing trobant-hi indicis que podien fer pensar que sí que patia la síndrome.
Bullyng
Patís o no la Síndrome d'Asperger, la seva conducta i interessos no eren com els de la resta dels seus companys d'escola i el fet de ser diferent no és sempre ben acceptat. Flashbacks ens mostren que va patir agressions a l'escola, el que ara en diríem bullyng.
Finalment, i aparcant la figura del protagonista, cal parlar de les dones.
Mentre que l'objectiu a la vida i funció principal de la dona en aquella època era casar-se i procrear, hi havia dones que anaven contracorrent. En concret, Joan Clarke arriba a formar part de l'equip humà que havia de desxifrar Enigma. Tanmateix, pel fet de ser dona, ho ha de fer clandestinament, fent veure que treballa a la secció de dones que s'encarregaven de rebre els missatges que calia desxifrar. Aquest només és un exemple dels moments al llarg de la pel·lícula que conviden a reflexionar sobre la situació de la dona en aquella època.
Aquesta entrada la dedico a les persones responsables dels anuncis (anunciants i empreses de publicitat). Sovint tinc un pensament per ells quan miro la tele. Podria posar molts exemples d'anuncis que em fan ràbia. En aquest cas, proposo l'exercici de trobar les diferències entre dos spots publicitaris que anuncien productes similars. El primer és de colònia Nenuco i l'altre del xampú Johnson's Baby.
Ara us diré les diferències que jo hi veig (i ja avanço que no tinc predilecció per cap de les dues marques): en tots dos hi surt el pare però el seu paper és força diferent. Mentre que el pare Nenuco només apareix uns segons dormint, el pare Johnson's Baby eixuga la seva filla després del bany. En tots dos hi surt la mare. La mare Nenuco sembla ser l'única encarregada de mimar i posar colònia. A la mare Johson's Baby no se la veu fent servir el producte però en canvi el seu paper a l'anunci és actiu, jugant i gaudint amb la seva filla.
On vull anar a parar? Considero que la feina de ser pares (dos pares, dues mares, pare i mare...) ha de ser una feina compartida i d'equip (com bé diu un article que la R i la S han compartit fa poc a Facebook). Si volem que sigui així (i en molts casos ho és), cal que, com a mínim, ens indignem davant dels anuncis que obliden i, d'alguna manera, menyspreen l'estima que un pare pot sentir vers el seu fill o filla i la seva implicació en la criança.
Els pares també canvien bolquers, preparen esmorzars, porten els infants a l'escola i al parc, van al pediatra, pentinen i posen colònia amb tot el seu amor. No és cosa de dones.
La xarxa té aquestes coses. Tan aviat estàs fent un treball de pedagogia diferencial intentant definir la perspectiva de gènere com, de cop i volta, ensopegues amb un vídeo que inevitablement et provoca la necessitat de compartir-lo i parlar-ne.
Malgrat la feina que s'ha fet i s'està fent per i en la coeducació, encara queda molt camí per fer. No és estrany, per desgràcia, sentir comentaris sobre els colors que ha de portar un nadó en funció del seu sexe, barbaritats com dir que els nens no ploren, que jugar amb nines és un joc de nenes o que la nena que juga a futbol és un "cavallot". No us esgarrifa?? Sóc conscient de que sovint no puc reprimir dir el que penso, tal com raja i, de vegades, el que penso va acompanyat de mirades fulminants cap a l'emisor que no sempre són ben rebudes. Em sap greu però és que a aquestes alçades em semblen idees intolerables.
Pensant en tot això i veient el vídeo que més avall trobareu, he recordat una imatge que va rodar per la xarxa el Nadal passat. Es tracta d'una guia per saber si una joguina és per nen o per nena. Potser al principi pot semblar una mica brusca però la trobo claríssima i totalment encertada.
I tot això, quina relació té amb La Peluca de Luca? Aquest és el títol del vídeo amb el que he ensopegat.
L'havia vist fa uns mesos, amb la Saioa, però havia quedat en algun raconet del calaix de sastre del meu cervell i avui, tafanejant la comunitat de Google+ Cortos educativos, l'he retrobat. Es tracta d'un projecte coeducatiu per famílies i escoles, destinat a nens i nenes de 4 a 8 anys que inclou contes il·lustrats, guia didàctica, la perruca, aplicacions per dispositiu mòbil... El material imprès està disponible en català i castellà. Per dur a terme el projecte, el van presentar a Verkami per aconseguir mecenes i, per tant, diners pel cost de l'edició. També els podeu trobar a Facebook (La Peluca de Luca), on podreu anar seguint les visites que fan a les escoles, activitats i informació relacionada amb el tema.
I ara sí, aquí teniu el vídeo promocional del projecte. Gràcies Saioba!! ;)
