El debat sobre l’uniforme a l’escola és d’aquells temes que se’n parla, passa el temps, una creu que s’ha superat i, de cop, torna a caure damunt nostre com una llosa que ens fa recordar que encara és matèria pendent. I com no m’agrada deixar coses pendents, hi dedicaré aquesta entrada.

Estic completament en contra que l’alumnat (del nivell que sigui) hagi de portar uniforme a l’escola. Per explicar-ne el perquè faré servir com a guió els arguments d’aquells que el defensen.

“Amb l’uniforme s’evita l’evidència de les diferències socioeconòmiques entre els nens i nenes a l’escola”
Dit d’una altra manera, si tots els nens i nenes van vestits amb el mateix uniforme, no hi ha diferències de marques ni de condició social. Un argument que, per mi, no té ni cap ni peus. Que durant les sis hores (més o menys) que l’alumnat està a l’escola no es vegi la marca de la seva roba “de carrer” no vol dir que aquesta diferència no hi sigui i no se sàpiga. De la mateixa manera, l’uniforme disfressa però no canvia la condició social. Els nens i nenes conversen, s’expliquen el que fan fora del centre, el que compren, el que tenen i el que no.

Cal que eduquem en la diferència, tant des de casa com a l’escola, i en tots els sentits. I això vol dir, precisament, demostrar que les diferències fan que totes les persones siguem úniques, irrepetibles i valuoses, més enllà de marques i poder adquisitiu.

“L’uniforme és pràctic. Així la roba ‘de carrer’ no es fa malbé”
Com bé explica Jaume Trilla en el seu article a Cuadernos de Pedagogía, cal distingir entre la roba de feina i l’uniforme. La roba de feina és l’adequada per la tasca que es durà a terme però no necessàriament totes les persones que treballen juntes cal que la portin igual. D’altra banda, l’uniforme ajuda a identificar el rol de qui el porta en una situació determinada, per exemple, a l’hospital per distingir el personal sanitari dels pacients.  En aquest cas, entendrem que és necessària aquesta identificació. A l’escola és difícil que algú es confongui, per tant, no cal.
Si el que volem és que els nens i nenes portin una vestimenta pràctica, pot ser encertat que el seu armari inclogui roba per anar a l’escola (còmode, que no sàpiga greu si es trenca…) i roba per la resta d’ocasions (la més fashion, la més nova, de mudar… digueu-li com vulgueu).
A més, partint del fet que els uniformes escolars, generalment, no són gens còmodes i, a més, tampoc són gens econòmics (exemple), no crec que sigui adequat referir-se a ells com a pràctics. Menys encara si ens fixem en l’uniforme que acostumen a portar les nenes. Però aquest tema s’hauria de tractar en una altra entrada…

“Amb l’uniforme s’evita haver de discutir cada matí per la roba”
Una perla d’argument que sovint exposen aquelles persones amb fills o filles adolescents. Es veu amb preocupació que portin els pantalons massa baixos de cintura i es vegin les calces o els calçotets, que les noies vagin massa escotades  o que ensenyin el melic (passava quan jo era alumna de secundària i ara, amb la tornada de la moda dels tops en tornarem a sentir parlar).
El primer de tot, calma. Us convido a fer memòria i a pensar quantes modes sense sentit veu seguir quan éreu adolescents. Segur que n’hi va haver que us van fer discutir a casa i, d’aquestes, algunes les vau continuar seguint i d’altres es van perdre pel camí perquè us vau adonar que no portaven enlloc o us van deixar de semblar interessants.
Per altra banda, una advertència. L’uniforme escolar pot evitar la discussió del matí però no la del divendres a la tarda. Què se soluciona amb l’uniforme? Res. Només s’evita el conflicte per unes hores.
Si volem que els nois i noies vagin a l’escola decents d’una manera socialment acceptada, cal treballar-hi i no intentar delegar a l’escola aquesta tasca que correspon principalment a la família. Menys encara a través d’una normativa dictatorial.

“A l’escola no s’hi va a lluir, s’hi va a aprendre”
És cert que l’escola no és una passarel·la de moda i en cap moment es pretén que ho sigui. També és cert que a l’escola s’hi va a aprendre, però no és l’únic lloc on s’aprèn i, a més d’aprendre, l’escola ofereix als nens i nenes un context de relació social que els permet anar creixent com a persones, formar la seva personalitat i identitat. I part d’aquesta personalitat i identitat es reflecteix en la imatge. Per tant, no és que a l’escola s’hi vagi a lluir, és que a l’escola cal que siguem qui som i que no anem disfressats emmascarant la nostra identitat amb un uniforme que vol fer veure que tots som iguals quan (per sort!) no és així. La manera de vestir canvia amb els anys, va evolucionant a l’hora que ho anem fent nosaltres i, per tant, és part de la nostra formació com a persones.

I si en aquest punt no us acabeu de convèncer, torneu a fer memòria (no cal que aneu molt enrere, aquest matí ja val) i penseu en les raons que us fan decidir per una roba o altra quan sortiu de casa. A més de pensar que sigui adient al lloc on aneu, potser l’escolliu segons si us agradeu quan us veieu al mirall, segons qui us veurà i la impressió que voleu causar. I estic convençuda que el dia que sortiu de casa amb aquella peça de roba que us agrada tant, us sentiu bé.
Deixem que els nens i nenes, i els nois i noies, també ho experimentin acompanyant-los, guiant-los i respectant-los. Això no vol dir no posar límits, sinó que aquests siguin coherents, consensuats i que no pretenguin homogeneïtzar la canalla i, alhora, eludir responsabilitats educatives.

Recomano:
Trilla, J. “El uniforme escolar i el maquillaje de la desigualdad”, Cuadernos de Pedagogía, nº 415 Setembre 2011.

Foto: Another brick in the wall via Google.