dilluns, 11 d’agost de 2014

Per què salto?

Es tracta d'un llibre que tenia pendent llegir. Me'l va donar a conèixer la N i, fa uns dies, me'n va recordar l'existència la S, que se'l començaria  a llegir aviat. De fet, pràcticament el vam començar alhora i vam intercanviar primeres impressions. Ara que l'he acabat, tot paint-lo, intentaré posar en ordre què m'ha semblat.

Per què salto? és un llibre escrit per un noi japonès de tretze anys amb autisme: Naoki Higashida. Cada capítol respon a una pregunta més o menys típica al voltant de l'autisme.

No puc negar que aquest llibre m'ha deixat una mica descol·locada. Més encara quan n'he llegit crítiques i ressenyes. Si bé és cert que hi ha capítols que resulten familiars i que desmunta mites que s'associaven a l'autisme (i que està molt bé desmuntar), en alguns casos les explicacions d'en Naoki són un xic místiques, per dir-ho d'alguna manera. Fins i tot, hi ha moments en que reconeix la poca lògica que tenen aquestes explicacions. Amb això no vull dir que no sigui el que sent i pensa en Naoki (pensaments i sentiments del tot respectables, d'altra banda), però no sé si totes les persones amb autisme s'hi veurien identificades. Suposo que, com en qualsevol persona, la cultura pròpia també té pes en la manera com entenem la vida i el món. Cal tenir en compte, a més, que estem parlant de l'espectre autista, és a dir, que el grau d'afectació pot ser molt diferent d'una persona a una altra i, si hi sumem que cada individu és únic i irrepetible, potser generalitzar els sentiments i pensaments d'en Naoki com a propis de totes les persones amb aquest trastorn seria un error. Així, més que parlar d'un manual per entendre l'autisme, jo preferiria definir aquest llibre com el testimoni d'una persona amb TEA.
Per altra banda, hi ha hagut certa polèmica en referència al sistema de comunicació que fa servir en Naoki i que també va fer servir per escriure el llibre. Es tracta d'una graella d'ideogrames del japonès en que ell assenyala el que vol expressar. Hi ha qui pensa que el paper de la mare com a transcriptora ha estat més important del que ens volen fer creure. Serà difícil que ho esbrinem mai.
En aquest sentit, us recomano la lectura d'aquest article del Dr. Michael Fitzpatrick, pare d'un noi amb autisme i autor de llibres relacionats amb el tema: No, els nens amb autisme no són els salvadors espirituals de la humanitat. 
Tanmateix, penso que és una lectura recomanable ja que aporta un punt de vista diferent i ens fa qüestionar i replantejar-nos la nostra intervenció quan treballem amb nens i nenes amb TEA: què fem, com ho fem, per què ho fem i, el més important, com ho deu viure l'altra persona.

2 comentaris:

  1. Gracias por este post.
    Voy a por el artículo. ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias a ti por pasarte por aquí!
      Ya me dirás qué te parece. ;)
      Un achuchón!
      Laia

      Elimina