"Enseñar es un ejercicio de immortalidad. De
alguna forma seguimos viviendo en aquellos cuyos ojos aprendieron a ver el
mundo a través de la magia de nuestra palabra. Así, el profesor no muere
nunca…" RUBEM ALVES
Així comença el
llibre de Rubem Alves, La alegría de
enseñar. Com els millors llibres que he llegit últimament, ha
arribat a mi de la mà de mestres; mestres savis
i poetes. En P li va recomanar a R i R me'n va dir meravelles. Quina raó
té quan diu que hauria de ser lectura obligatòria per aquelles persones que ens estem formant
per ensenyar! (Idea que també planteja Irene de
Puig en el pròleg).
Em recorda una mica
a l'obra de Thomas Nagel,
¿Qué significa todo esto? No pas perquè
tractin el mateix, sinó perquè tots dos són llibres curts, que no arriben al centenar de pàgines, però que
diuen molt.
Per altra banda, tot
i que la primera edició és de 1996, podria haver estat escrit aquest matí. I
això em sembla una mica preocupant perquè potser vol dir que no estem avançant
gaire… continua vigent la Llei de Charlie Brown (pàg. 26), per
exemple. I segueixen existint prínceps i
princeses encantats per bruixes i bruixots que els han tornat gripaus (pàg.
38). Per sort, també hi ha qui els desperta de l'encanteri. Per no parlar de
les vaques, les orugues, en Leonardo… no hi ha capítol que em sembli desfasat en el moment que vivim, motiu per el qual crec que n'hauríem de prendre nota.
Mentrestant, us
recomano que el llegiu i que ho feu amb calma, com qui menja un bombó i sap que
estarà molt de temps sense tastar-ne un altre.
"Las
escuelas existen, no para enseñar las respuestas, sino para hacer las
preguntas. Las respuestas nos permiten andar sobre la tierra firme. Pero sólo
las preguntas nos permiten entrar en el mar de lo desconocido." (pàg.81)
Imatge: octaedro.com
Gràcies P i R per aquest bombó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada