El que tenim entre mans

Avui hem llegit la notícia de la condemna de l'educadora i la directora del centre de Castelldefels en el que va morir un infant en ennuegar-se amb un tros de pera.
No escric aquesta entrada per jutjar ningú, només faltaria. Escric aquesta entrada perquè aquesta notícia i aquest accident, com altres que hi ha hagut, em fan pensar en la importància del "que tenim entre mans" els professionals de l'educació a les escoles, bressol i no bressol.
El que tenim entre mans són persones, vulnerables per la seva condició d'infants, i són el més valuós de cada casa. Les famílies responsables d'aquests nens i nenes, deleguen en nosaltres aquesta responsabilitat unes hores al dia, amb més o menys recança i amb més o menys confiança, esperant que donem el millor de nosaltres mateixos alhora de tenir-ne cura i de col·laborar en la tasca compartida d'educar-los.
Com a professionals, cal estar a l'alçada i això inclou ser capaços de vetllar per la seguretat de l'infant.
Quan vaig començar la formació de TEI, ja s'incloïa el mòdul de Primers Auxilis (abans, no!). Posteriorment, en una de les escoles en que vaig treballar, l'empresa ens va formar també en aquest camp. Potser perquè tinc un pare molt patidor que crec que m'ha transmès el respecte (més que la por) a les situacions de risc, mai m'ha fet mandra formar-me, ja sigui a través d'un mòdul, un curs o preguntant a professionals de la sanitat (gràcies Helena, Toni, Yolanda, Marta, Isa. Gràcies Amalia de Diario de una mamá pediatra). Això sí, el pensament sempre ha estat: "va bé saber-ho, però toquem fusta perquè mai no ho hagi de fer servir".  I de moment, ha estat així. Tinc la teoria, pràctica poca.
El més greu al que m'he hagut d'enfrontar és un trau al cap d'un nen de P3. Des de la distància que dóna el temps, crec que vaig reaccionar força bé. Malgrat estar tremolant, vaig mantenir la calma i crec que vaig assolir l'objectiu de no transmetre angoixa o por a l'infant. Vam avisar la mare, vam anar al metge on ens vam trobar amb ella, li van posar uns puntets i cap a casa.
Tanmateix, ni amb tota la formació del món no puc estar segura de saber reaccionar davant de casos més seriosos. No sóc infermera, ni metge. No m'hi trobo cada dia, ni sovint, ni de tant en tant, per sort.

I hi ha situacions que em fa força por que es puguin produir: convulsions per febre, atacs epilèptics, també els ennuegaments... però no sempre es poden preveure o evitar, així que no puc tenir por permanentment.  El que sí intento és reduir al màxim les situacions de risc que sí es poden evitar. I, en aquest sentit, a nivell d'organització dels espais i el mobiliari, la normativa és molt clara (endolls, prestatgeries...). En relació a les titulacions, també (després cadascú ha de ser prou responsable per reciclar-se el que calgui).
Penso que el personal educatiu dels centres té la responsabilitat de vetllar per la seguretat dels infants mentre són al centre, i reclamar amb la insistència que faci falta que les normes de seguretat es compleixin. La direcció dels centres tenen el deure de procurar que el personal que contracten estigui format, si cal oferir formació periòdica (igual que es fa de prevenció de riscos laborals!!!) i assegurar el compliment de la normativa en aquest i altres aspectes, així com respondre de manera positiva a les demandes del personal en matèria de seguretat. Tothom s'hi juga molt.