dimecres, 7 de març de 2012

Summerhill (II)



El paper de Neill en la pedagogia dels seixanta

Quan la primera generació que no va viure la guerra des de primera línia va madurar, gran part de les avantguardes europees van deixar Europa cap als Estats Units. Allà es van invertir molts diners en escoles i universitats, fins al punt que s’esperava que, als anys setanta, un quaranta per cent de la població es dediqués a l’ensenyament. De manera contradictòria, però, apareixen diverses publicacions que coincidien a considerar les institucions escolars com antihumanes i volien fer veure la  necessitat de trobar una alternativa a l’escola.
Paul Goodman, un dels líders del que es va acabar anomenant pedagogia radical, va donar a conèixer Summerhill –publicat per Neill el 1960, fora de Gran Bretanya. A partir de llavors, considerada l’alternativa que es buscava, Summerhill serveix de model per a altres “escoles lliures” que van anar apareixent. Miquel Tresserras, en el pròleg d’aquesta edició, diu que “el text de Neill esdevé la bíblia dels pedagogs radicals americans”.
En aquests anys, sorgeix -també a Europa-  la idea que un augment d’escolaritat provoca un augment de la producció, que la instrucció porta la riquesa i que la riquesa és senyal de progrés. Així que van creure que si l’escolarització arribava a més persones i durant més temps, hi hauria més riquesa i s’acceleraria el progrés. Una escolaritat per tothom i durant més temps, però, no servia de res si no s’incidia en la qualitat de l’ensenyament. “Els models de l’Escola Nova i de l’Escola Activa semblaven gastats per tota mena de manipulacions”, diu Treserras. Neill va esdevenir el model alternatiu que buscaven en el moment en que Summerhill començava a decaure.

Els principis del sistema de Neill

Erich Fromm, en el pròleg de la primera edició del llibre, exposa els principis del sistema de Neill:
  1. Creu fermament en la bondat de l’infant, que té potencialitats per estimar la vida i interessar-se per ella. 
  2.  La finalitat de l’educació –i al cap i a la fi, de la vida- és treballar amb alegria i trobar la felicitat. 
  3. En l’educació, no n’hi ha prou amb el desenvolupament intel·lectual. Cal també educació afectiva. 
  4.  Cal que en l’educació es tinguin en compte les necessitats psíquiques i les capacitats de l’infant. 
  5.  La llibertat no significa llibertinatge. (Neill li dóna molta importància, el subratlla a causa d’això). Cal mutu respecte entre els individus. 
  6.  Sinceritat. Neill afirma que en 40 anys no ha enganyat mai cap infant. 
  7.  Per un desenvolupament humà sa, cal trencar els llaços primaris que l’uneixen amb el pare i la mare per tal que arribi a ser independent. 
  8.  “Vincular l’infant amb l’autoritat és la funció primordial dels sentiments de culpabilitat”. Aquests sentiments engendren por i la por engendra hostilitat i hipocresia. 
  9.  No s’imparteix ensenyament religiós. Amb paraules de Neill, “la batalla no s’estableix entre incrèduls i creients en la teologia, sinó entre els que creuen en la llibertat de l’home i els que creuen que cal suprimir aquesta llibertat. [...] Quan arribi la nova religió, desapareixerà la idea que l’home neix del pecat. Una nova religió exaltarà Déu fent feliços els homes”.

Personalment,  no estic d'acord amb el setè principi. Crec que la família i els lligams amb els seus membres  són fonamentals en el desenvolupament de l'infant. A dia d'avui, no crec que ningú ho dubti. Sí és cert, però, que caldria tenir més present aquella idea que sempre ens ensenyen, que l'educació és una tasca compartida entre família i escola. 

Fonts: Neill, A.S; Summerhill; Textos Pedagògics, 6; Eumo Editorial, Universitat de Vic; 2009 (pròleg de Miquel Tresserras i pròleg d'Erich Fromm)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada